dissabte, 31 de desembre del 2011

Feliç 2012!! (+ top 10 del 2011)

Top 10 2011. Los mejores artículos de la blogosfera maternal. Amor Maternal


Doncs bé, aquest final d'any m'agradaria fer una mica de recopilació, i tot i que porto poc temps en aquest món, em fa il·lusió fer la llista dels meus 10 post, els que més m'han agradat. Aquí van!

1. El collit. Aquesta entrada va sorgir arran de certs comentaris que em van fer sobre el tema i vaig sentir la necessitat de parlar-ne i desfogar-me una mica. Hi explico els meus motius per coallitar i hi adjunto alguns articles interessants sobre el tema.

2. Conciliació Real. Carta al meu petit on parlo de conciliació (de la nostra història de conciliació), i algunes reflexions al respecte.

3. La tornada a l'escola. Una breu crítica al sistema educatiu actual, des del meu punt de vista. 
     
4. El primer premi pel blog. Com que és un premi associat a un qüestionari personal, doncs és un post per tal que em conegueu una micona més.

5. Fins quan dura?   Els canvis al meu cervell des que em vaig quedar embarassada i vaig parir. Encara tinc la mateixa pregunta perquè estic despiste total. O sigui que si algú té la resposta que m'ho faci saber el més aviat possible!

6. Moviments lliures. Post basat en les teories d'Emmi Pikler sobre el moviment lliure dels infants. Les seves teories van ser molt importants per canviar la nostra conducta amb el nen en quan a moviments i espais de casa. Hi adjunto un document interessant sobre el tema.
 
7. La lactància materna: molt més que llet. Aquest post va ser el primer en el que vaig parlar de lactància materna i la meva experiència.

8. El meu koala. El món dels portanadons ha estat bàsic per poder fer certes coses amb el Guerau que no hagués pogut fer de cap altra manera, de sentir-lo, d'alletar-lo en situacions inverosímils... totes les avantatges que ha tingut conèixer aquest món, estan concentrades en aquest post.

9. De dinars "familiars" i horaris. El post més recent, on em qüestiono com és que a la majoria de famílies els nens no seuen a taula durant els àpats familiars de Nadal (o altres festes) i reflexiono sobre els horaris d'alimentació a les llars d'infants, que fan que les famílies s'hagin d'adaptar a unes horaris totalment incongruents.

10.La panera dels tresors Un dels jocs que m'agraden pels bebés, amb elements naturals i de lliure exploració. Al post hi explico les bases i la meva experiència.


Doncs bé, fins aquí la selecció!

Desitjo que tingueu un molt bon any 2012, ple de salut i alegries, al costat dels qui més estimeu.

Una abraçada!

<

dimecres, 28 de desembre del 2011

De dinars "familiars" i horaris

Durant aquestes festes he observat un fet que m'ha deixat perplexa. I abans de ser mare no me n'havia ni adonat! I és que els nens no seuen a la taula familiar, els nens dormen.

Quan es parla d'àpats familiars jo sempre dóno per fet que el Guerau tindrà un espai a taula per posar-hi la seva trona, i que els altres nens també hi seuran. Aquestes festes he pogut comprovar que això no és ben bé així, i parlant amb vàries persones veig que la tònica general es enviar els nens a dormir mentre els adults dinen o sopen tranquilament.
Entenc que molts cops els dinars o sopars es fan fora d'hores. Però si hi han nens a la família no convindria ajustar-se una mica més i adaptar-se a uns horaris que vagin bé a tots? Bé adaptem el menú si hi ha diabètics o hipertensos, posem una cadira de més per un convidat d'últimíssima hora, redistribuim els llocs preassignats per satisfer peticions d'allò més variades... per què no avançar una hora o un parell d'hores l'àpat nadalenc?

En fi, que m'ha deixat una mica entristida el fet que els bebés o nens que podrien seure perfectament a menjar a taula, no ho puguin fer.  Sigui per temes d'horari, de tranquilitat dels pares i familiars, per motius diversos... el fet és que se'ls exclou.

A mi sincerament m'agrada compartir els dinars i sopars amb el meu fill, bàsicament perque són un moment en família i ell en forma part. És evident que no mengem amb la tranquilitat d'abans perquè hem d'estar pendents d'ell, d'anar-li oferint l'aigua, de recollir els trossos que deixa caure al terra... però és un moment maco i familiar que m'encanta.

Bé, tornant al tema d'horaris, que és el més concorregut quan preguntes perquè els nens no seuen a taula, tinc un dilema molt gran que no sé si algú em pot resoldre: Per què a les llars d'infants o guarderies els nens i bebés dinen a les 12 o abans?

I es que clar, dinant a les 12, cal berenar a les 3 i sopar a les 6. I de 6 fins que es desperten no mengen res? Sé que a molts països això funciona així i està bé perquè la societat en general porta aquest horari. Però aquí no. No acabo d'entendre aquesta mania de voler fer que els nens i bebés mengin tan d'hora, quan la família no porta aquest horari.


Aquests dies el Guerau ha dinat més tard del que per ell és habitual, però no ha suposat cap problema, doncs s'adapta igual que els adults. S'ha mostrat feliç i tranquil i potser ha demanat pit o una mica de pa quan s'acostava la seva hora, però després ha dinat com sempre. El tema migdiades, va a part. Quan hi ha festa no hi ha forma humana de fer-lo dormir, no es vol perdre cap detall. O sigui que a l'arribar a casa, i després de jugar (que no perdona mai la seva estona de joc d'abans de dormir), vam posar-lo a fer nones i va dormir més de 12 hores seguides (fent teta entremig, clar).

Avui estic dispersa...tornant al tema...
Si són àpats familiars, perquè se n'exclouen els nens?

dijous, 22 de desembre del 2011

Bones Festes!

dimecres, 21 de desembre del 2011

Yo pido a #PapaConcilia





Des del bloc de Conciliación Real Ya, han creat aquesta brillant inciativa per recullir els desitjos de conciliació de tothom que vulgui expressar-los. Us invito a tots i totes a participar-hi!
Aquí teniu la meva carta a  #PapaConcilia:
Querido #PapaConcilia,
este año ha ocurrido algo milagroso en mi vida, la llegada de mi bebé. Y es por él y en su nombre que te escribo esta carta para contarte todos sus/nuestros deseos.

#PapaConcilia, te pedimos que hagas lo posible para alargar la baja de maternidad hasta los 6 meses de edad del bebé, para poder amamantarlo en exclusiva como recomiendan las asociaciones de salud y pediatria (entre ellas la OMS y la AEP).

#PapaConcilia, me gustaria mucho que las parejas pudieran acompañar a sus mujeres durante su reciente maternidad, o sea que necesito que tengan un mes de baja para cuidar de ellas.

También, y si no es mucho pedir, me gustaria que nos dieras una ayudita económica, ya que con mi tercio de jornada y la media de papá llegamos con lo justo a fin de mes. Pero mi niño es feliz de tenernos siempre a uno de los dos, y aunque a mi esto me basta creo que el banco no piensa lo mismo. Nosotros hemos tenido la suerte de poder negociar con nuestras empresas, pero hay madres y padres que no pueden hacerlo, y por esto, #PapaConcilia, te pido una medidas de conciliación reales que hagan compatible las jornadas laborables con la vida familiar.

Y por último, que estoy abusando un poco de ti, te pido que la gente deje de decir "lo importante no es pasar mucho tiempo, lo importante es el tiempo de calidad" cuando hablan de los hijos. Me gustaria oirlo en las empresas, y que se valore el tiempo de calidad allí.
Muchos besos!

Mireia.



dimarts, 20 de desembre del 2011

Premi!

Maria, del bloc La família Garrapata, m'ha donat aquest premi que agraeixo enormement.

Va arribar durant el meu retir i em va alegrar moltíssim rebre'l perquè em va donar energia per ajudar a carregar piles.

He de passar-ho a deu blocs més, i com vaig tard crec que ja ho
tothom. Jo el donaria a tots els blocs que tinc a la pestanya lateral del meu, perquè són els que llegeixo amb més freqüència i són tots fantàstics (que per això hi són). O sigui que si algú no ho li passo el premi encantada!

Petons florits!

dilluns, 19 de desembre del 2011

10 mesos

Ahir el Guerau va fer 10 mesos. 10 mesos plens d'aprenentatges, de somriures i petons, de dubtes, de riures i plors, deu mesos de perdre'm mirant-lo, de fer teta, d'abraçades i pessigolles, deu mesos sentint la seva escalfor mentre dorm...
I ara, el miro i me n'adono del molt que ha crescut i del molt que ha progressat en llenguatge i moviment, de com cada cop s'expandeix i es fa seva la casa, veig com s'adapta a les noves situacions, com ens entén i es fa entendre.
Aquest ha estat un mes d'exploració. Finalment, després de setmanes observant-lo, s'ha atrevit a pujar i baixar el graó del menjador i ara el puja i baixa constantment. Segueix amb la seva obsessió per les caixes de cartró, però ara inclóu el graó en el seu repertori de moviments, que es fan cada dia més precisos i amb menys riscs, i es pasa bona part del dia dret mentre porta una caixa amunt i avall. 

També aprofito per explicar que estem en procés d'ordenar el tema de la son, com vaig comentar en el post de retorn. Bàsicament hem avançat una hora el sopar (continuem sopant tots junts perquè ens agrada molt) i, a l'acabar, jo pujo a adormir-lo. I un cop adormit connecto la càmara i baixo per estar una estoneta amb el meu home o treballar una mica. També aprofito per actualitzar el blog i estar amb mi. De moment ho hem fet una setmaneta i sembla que va bé, perquè ell dorm més estona (tot i anar a dormir abans es lleva a la mateixa hora al matí) i ja no es desperta quan marxo de l'habitació (tot i que he d'anar pujant cada 3/4 d'hora més o menys, ja que es desvetlla i necessita teta per tornar a conciliar el son). Veurem com evoluciona el tema.

En definitiva, un altre mes que ens ha passat volant! :)
Feliç mesari, príncep!

dissabte, 17 de desembre del 2011

Joguines?

Ara que s'acosta (més aviat ja tenim al caure) l'època nadalenca, m'estic plantejant tot el tema de les joguines i els nens.
Què s'hauria de regalar a un bebé de 10 mesos? Doncs sincerament si pogués triar una sola cosa seria TEMPS. Que el reis em portéssin temps per gaudir del peque sense pensar en fer dinars, comprar, netejar, anar a treballar... Però com que de moment això és impossible (o no?) parlaré dels regals terrenals.

A mi m'encanta el Nadal, i reconec que compraria un munt de coses pel peque i per la família perquè m'ho passo pipa comprant. I realment sóc conscient que és un desig més meu que no pas perquè el Guerau vulgui o necessiti res en concret. Al meu nen el que li agraden són les caixes de cartó. Les trones pesades per arrossegar. Les caixes de les joguines sense joguines. Les ampolles d'aigua ben plenes. Els diaris i revistes que corren per casa.
Quan té una joguina nova hi juga una estoneta i prou, de moment no mostra interès per gaires coses que hàgim comprat, el que troba més divertit són les coses de cada dia, les que fem servir nosaltres.
Per no tenir mil caixes al menjador i que es pensin que estem de mudançes, el meu home les customitza:


O sigui que crec que el regal estrella d'aquest Nadal pel peque serà qualsevol embalum que pugui arrossegar, obrir i omplir de coses, posar-s'hi a dins, tirar escales avall,... i molt em temo que de moment el que hi hagi a dins els paquets li importarà ben poc.
Un dels regals que hem demanat són instruments musicals, que també li agraden molt: claus, caixa xina, polsera de cascavells, pandereta, xilòfon, pal d'aigua... alguns perquè manipuli ell i d'altres per experimentar amb mi. A veure si li agrada, però de moment tot el que fa so o soroll el torna boig!

I vosaltres, què demaneu pels vostres peques?

dimecres, 14 de desembre del 2011

Educació

M'han passat aquest vídeo que vull compartir perquè m'ha semblat fantàstic. 

Des que treballo en el món de l'educació que veig com cada curs hi ha més alumnes desmotivats, medicats, desconnectats,... I cada curs es parla del canvi de mentalitat dels adolescents, de nens i nenes 2.0 que no s'adapten a les rutines esolars, que cal més disciplina i autoritat a les aules... però els teòrics de despatx, els que fan les reformes educatives, els pedagogs de llibre que no han trepitjat una aula, no veuen que el que cal és reformar el paradigma educatiu, tot el model d'arrel. Aquest vídeo sintetitza perfectament les meves idees al respecte i a més a més és divertit i original. Disfruteu-lo!!



dilluns, 12 de desembre del 2011

Història d'un retorn + "new look"


Després d'uns dies de repòs, calma i temps en família, em sento una mica més energetitzada. A casa ja hi ha les llums de Nadal posades, l'arbre, l'ambient... i em sento més confortada per tornar i per posar en pràctica cosetes que tenia pendents, com ordenar el tema de la son del Guerau (que s'estava tornant una mica caòtica).

Espero anar-me posant al dia amb la lectura de blogs (tot i que he anat llegint una miqueta) i amb les entrades pendents de publicar. La veritat és que trobava a faltar aquest espai, aquest temps de posar en ordre idees, buscar informació, intentar redactar un escrit coherent malgrat el meu estat constant de dispersió, el feedback...

I per acabar d'arrodonir el retorn, torno amb un nou disseny pel blog que m'ha regalat el meu home!  :) Més modernet i acolorit! Queden alguns detalls per polir, que ja posaré més endavant.

Fins aviat!

Mireia.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Out of energy...


Fa molts dies que no escric, i és que s'ha ajuntat la falta de temps amb un acostipat a tres bandes.
No sé pas com, algú dels 3 va agafar un refredat i ara el tenim tots. Anem amb els mocadors per tota la casa, el suero, i les boletes homeopàtiques. Tot un espectacle.
El Guerau pobret és el que més fa patir perquè no es troba gaire bé i li costa respirar. No suporta que li posem el suero fisiològic al nas i intenta evitar-ho de totes les maneres possibles, fent que em senti fatal al veure'l plorar mentre el subjecto per posar-li a la força. Sé que és perquè ell pugui respirar millor i que és el que he de fer, però no puc evitar sentir-me malament perquè l'estic forçant a fer una cosa que per ell és desagradable.
Algú ha trobat la solució?

Per altra banda em sento molt cansada, no descanso correctament perquè tinc mil coses al cap, em costa respirar i vetllo al petit tota la nit (que té la santa mania de destapar-se). I és que quan escric és a la nit, mentre el petit dorm plàcidament al meu costat i jo puc fer coses "meves". Però es que estic taaan cansada que molts cops m'adormo amb el portàtil encès, o simplement em fa mandra aixecar-me del llit per anar-lo a buscar, o em fa mandra escriure i em quedo reflexionant o mirant blogs a través del Ipod.


Per altra banda, sembla que el peque gestiona el seu refredat i s'autorregula molt bé, dorm més del normal (a braços, cosa que em permet descansar a mi també), menja poquet i fa sobretot molt pit,  i juga estones curtes però molt intenses. Ara està agafant confiança en els seus moviments i ens té al seu pare i a mi ben atents, perquè es deixa anar dels llocs on està agafat per intentar caminar sol. De moment només s'ha endut alguna trompada lleu contra els mobles, i li hem evitat algún mal major.

En fi, només dir-vos que potser estaré uns dies out, per acabar-me de recuperar.

Petons!

dilluns, 21 de novembre del 2011

9 mesos

Doncs el petit ja ha fet els nou mesos d'exterogestació!
Últimament estic molt més sensiblona del normal, i em quedo embadalida mirant-lo i pensant en com era de petit quan va néixer, en com ha crescut. I és que el veig taaaan gran! Suposo que això deu passar tota la vida però m'envaeix una sensació tota extranya quan me n'adono com creix de ràpid i com es va formant, experimentant, aprenent... I és que ara el Guerau comença a conformar la seva personalitat, expressant amb vehemència quant un cosa no li agrada i demanant el que necessita o vol.
El que més li agrada és fer d'explorador i investigar el funcionament de les coses. Em sorprèn com va aprenent mica en mica l'ús que en fem dels objectes quotidians, com investiga les diferents maneres d'arribar on ell vol, com s'emociona davant de noves gestes, canços, jocs,...

A nivell motriu segueix avançant molt, doncs té un domini molt gran del seu cos i de com aixecar-se i ajupir-se amb l'ajuda d'un suport. S'aguanta dret sense ajuda durant uns segons, i camina per tot arreu agafat als mobles, passant d'un moble a l'altre quan la situació ho requereix. Nosaltres no el posem mai dret, només li donem la mà com a suport si ell la demana (i de fet ens la deixa anar un cop s'ha agafat a una altra cosa), i em meravello veient la capacitat per buscar punts de suport, per avaluar-ne la rigidesa i l'estabilitat... i clar, a vegades s'equivoca, però per això hi som nosaltres! Si veiem que cau en una bona postura no intervenim, només per evitar alguna caiguda de morros o cops forts. Això implica ser-hi SEMPRE mentre ell juga a enfilar-se, cosa que no ens deixa gaire temps per fer res.

On hem fet un retrocés ha estat en el tema del menjar, doncs últimament tinc un fill adicte al pa. Es torna boig quan ens veu preparar-lo o que en mengem, s'emociona moltíssim a si entra a la cuina i veu la bossa del pa o un dels seus panets especials (sense sal). De fet, des del mes passat quasi no menja una altra cosa! Una mica de vedella, de peix, verduretes, pasta...però sobretot pa (amb pernil) i mandarines! Diria que la dieta base dels 8 als 9 mesos del Guerau ha estat la teta, el pa i les mandarines. En fi, suposo que ja li passarà la dèria!

Ara el que notem molt és que no es perd res, està atent a tooot el que passa al seu voltant. Ja de petit sempre ha estat molt observador, però ara notem que arriba a tot. Ho mira tot, sap on estan els objectes que no troba, sap on cal anar a buscar les joguines i com agafar-les, es fixa i intenta agafar del nostre plat el que és diferent del seu... i segueix resisint-se a anar vestit!

Total, ha passat el mes volant i el peque ja en té un altre!

Feliç mesari, príncep!

dijous, 17 de novembre del 2011

Les sabates (i la fi del drama)

En relació al post de la setmana passada sobre els moviments lliures, en aquest voldria parlar sobre el tema de les sabates per a nadons i com ha encaixat el Guerau les seves primeres sabates.
Hi ha estudis que apunten a la importància de deixar els bebés descalços donat l'alta sensibilitat per processar informació i flexibilitat que tenen els peus dels bebés, que dura fins als 9 mesos aproximadament. Els estímuls sensorials de tacte, temperatura, presió que processen a través dels peus acceleren la maduració propioceptiva dels infants i la flexibilitat que tenen als peus quan són petits els permet fer moviments que quan creixin no podran fer. Per tant, res de sabates per "fer bonic" fins que no començen a caminar o desplaçar-se.
Si voleu llegir un article molt interessant sobre la importància d'anar descalç, podeu veure'l aquí

Doncs bé, després d'anar tota la seva vida descalç (o amb mitjons si feia fred) al Guerau li vam comprar les primeres sabates. Són de gateig i caminar, molt flexibles però sòlides. I va començar el drama....
No volia posar-se les sabates de cap de les maneres, feia uns plors terribles (pitjor que quan el vestim, que ja és dir!) i es quedava quiet, sense moure's.
Tot i que per casa volem que continui anant descalç o amb mitjons si fa fred  ens interessa que pel parc aprengui a anar calçat, ja que ara no s'està quiet a un lloc com abans, sinó que gateja, s'enfila, es desplaça.
Total, que ho anàvem intentant però no hi havia manera humana de posar-li les sabates sense que ens fes un drama. Els hi deixavem per jugar, li cantàvem, feiem tonteries....però res. Fins que al seu pare se li va ocórrer la solució!

Va agafar unes sabates seves que també van amb velcro i es va dedicar a obrir i tancar les tiretes, fent soroll. Això va cridar molt l'atenció del peque que s'hi va fixar ràpidament, i aleshores el C. va fer el mateix amb les sabates del Guerau. Es veu que es van divertir d'allò més obrint i tancant el velcro! Fins que, al cap d'una estona, va intentar calçar-lo i es va deixar posar les sabates!
Jo vaig arribar de treballar i em vaig trobar amb el problema resolt!
Ara li agraden molt les seves sabates amb velcro, i no hem tingut més problemes per posar-li! Això si, hem de fer una mica de xou cada vegada que les volem posar!

dimarts, 15 de novembre del 2011

Polítiques de conciliació

No volia entrar en política al blog, i menys encara estant tan aprop de les eleccions generals. Però des de diumenge que estic emprenyada com una mona i ho he de deixar anar.

Des de Conciliación Real Ya, es van plantejar una sèrie de preguntes sobre conciliació a través del Twitter a diferents polítics. Cal dir que la majoria ni es van dignar a contestar, però el que més m'ha emprenyat ha estat la resposta que s'ha donat des d'un partit que es fa dir d'esquerres, podeu llegir algunes de les seves respostes aquí.
Hi dóno voltes i es que no puc entendre-ho. I m'emprenya molt.

Valgui per davant que em considero feminista. I és per aquest motiu que no puc entendre com des de grups que es fan dir progressistes veuen com una lacra social que la dona es quedi a casa cuidant del seu fill.
El feminisme no és equiparar la dona amb l'home, és valorar a la dona com el que és, empoderant-la. No es poden igualar coses que no són iguals. Voler que la dona adopti els mateixos rols que té l'home és pedant, i aquest discurs paternalista de "la baixa només de 16 setmanes perquè si no us confineu i margineu a casa" és insultant, degradant i masclista.
Com a dona tinc el poder de gestar, parir i alletar. Però això ara es veu que no és políticament correcte, que per anar bé li haurien de sortir uns pits al meu home per alletar-lo el 50% de les vegades, i a mitja gestació el fetus hauria de canviar de panxa pel tema de la paritat. En fi...

El Sr. en qüestió també parla de la lactància materna, dient que els 6 mesos que recomana la OMS no ha de ser dogma, i que no és científic. Bé, aquí em pregunto dues coses: o bé tenim uns polítics molt ben sucats per les indústries farmacèutiques o bé són uns ignorants. No entraré a parlar dels beneficis de la lactància materna, perquè a més de la lactància hi ha un munt de raons per les quals s'hauria d'allargar la baixa de maternitat, entre elles la importància d'un vincle afectiu entre la díada mare-nadó.
Qui fa la funció de maternar és la mare. El pare és un element clau en la criança, sostenint (en tots els sentits) a la mare durant el període de maternatge.

El que els polítics no entenen és que com a dona sóc capaç de decidir.  Decidir si vull quedar-me a casa criant el meu fill o si vull incorporar-me al món laboral. I qui ha de garantir aquest poder de decisió és l'Estat, amparant-me trii el que trii, facilitant baixes maternals llargues, facilitant reduccions de jornada, vetllant perquè es compleixin uns horaris de conciliació adequats.

Des d'aquí vull felicitar a tota la gent de Conciliación Real Ya, que tenen nova pàgina web, blog, facebook, Google+...i es mouen un munt!

dimecres, 9 de novembre del 2011

Moviments lliures

Ara que el Guerau comença a conquerir l'espai de casa, em meravello amb la consciència que posa en tots els seus moviments. Avalua les seves posibilitats i estudia la manera de fer el que vol sense prendre mal. I, evidentment, molts cops cau de cul i ha de tornar-ho a intentar!
Quan el Guerau tenia un parell de mesos de vida extrauterina, vaig trobar un document basat en les teories d'Emmi Pikler que explicava la importància de respectar el desenvolupament natural del nen, sense intervenir-hi.
A partir d'aleshores, cap als 3 mesos, vam intentar que comencés a passar més hores a terra que no pas a la ganduleta, de cara cap amunt. Al principi no feia res, contemplava el sostre, el mòbil, la meva cara... i intentava fer algún moviment, sense èxit. Poc a poc, es va anar girant de costat, boca avall, més tard va començar els moviments d'arrastrar-se, a moure les cames i braços per aprendre a seure i gatejar, a posar-se dret....
Crec que el que més m'ha costat ha estat no intervenir. I inclús en algún moment crec que vam forçar algun moviment, posant-lo assegut per jugar quan encara no n'havia après per si sol.
Cal tenir en compte que a vegades, intentant ajudar, el que fem és col·locar al nen en una postura per la qual no està preparat (ni el seu cervell, ni la seva columna, ni la seva musculatura), creant-li una sensació d'inseguretat enorme.


Recordau que si impulsau l’infant a fer allò que encara no està preparat per fer, és a dir,
accelerau el seu propi procés intentant que respongui a les vostres expectatives en lloc
d’acceptar-lo tal com és, contribuireu a crear un infant temorenc, insegur, depenent de l’adult; se
l’haurà de vigilar contínuament perquè no mesurarà les seves possibilitats ni adquirirà la
noció de perill. En canvi, els infants que es desenvolupen al seu propi ritme són segurs,
independents i molt rares vegades es fan mal, perquè coneixen els seus límits i les seves
possibilitats. 

Un dels altres temes cabdals és la importància d'acondicionar l'entorn per tal que el nen sigui lliure d'explorar-lo. En el nostre cas, la casa és antiga i plena de perills. De moment tenim acondicionat el menjador, sense objectes perillosos, amb una zona toveta i segura, llocs on enfilar-se i on caure...
Realment  m'agradaria poder adaptar tota la casa, que pogués campar lliurement i fer-se seu l'espai, però és inviable. Ni econòmicament ni logísticament. O sigui que ara per ara s'haurà de conformar amb el menjador!


Per més informació:
Fragment del llibre d'Emmi Pikler, Moverse en libertad
Web de l'Associació Internacional Pikler


dilluns, 7 de novembre del 2011

Declaración sobre el llanto de los bebés

Fa un temps, davant l'augment de teories conductistes (les predominants a la carrera de Psicologia), varis experts pedagogs, psicòlegs, pediatres, llevadores, mestres... van redactar aquest manifest que he rellegit avui. Us el copio:

Hombres y mujeres, científicas y profesionales que trabajamos en distintos campos de la vida y del conocimiento, madres y padres preocupados por el mundo en el que nuestros hijos e hijas van a crecer, hemos creído necesario hacer la siguiente declaración:
Es cierto que es frecuente que los bebés de nuestra sociedad Occidental lloren, pero no es cierto que sea normal. Los bebés lloran siempre por algo que les produce malestar: sueño, miedo, hambre o, lo más frecuente y que suele ser causa de los anteriores, la falta del contacto físico con su madre u otras personas del entorno afectivo.
El llanto es el único mecanismo que los bebés tienen para hacernos llegar su sensación de malestar, sea cual sea la razón del mismo; en sus expectativas, en su continuum filogenético no está previsto que ese llanto no sea atendido, pues no tienen otro medio de avisar sobre el malestar que sienten ni pueden por sí mismos tomar las medidas para solventarlo.
El cuerpo del bebé recién nacido está diseñado para tener en el regazo materno todo cuanto necesita, para sobrevivir y para sentirse bien: alimento, calor, apego. Por esta razón, no tiene noción de la espera, ya que estando en el lugar que le corresponde, tiene a su alcance todo cuanto necesita. El bebé criado en el cuerpo a cuerpo con la madre desconoce la sensación de necesidad, de hambre, de frío, de soledad, y no llora nunca. Como dice la norteamericana Jean Liedloff, en su obra "El Concepto del Continuum", el lugar del bebé no es la cuna ni la sillita ni el cochecito, sino el regazo humano. Esto es cierto durante el primer año de vida y los dos primeros meses de forma casi exclusiva (de ahí la antigua famosa cuarentena de las recién paridas). Más tarde, los regazos de otros cuerpos del entorno pueden ser sustitutivos durante algún rato. El propio desarrollo del bebé indica el fin del periodo simbiótico: cuando se termina la osificación y el bebé empieza a andar. Entonces, empieza poco a poco a hacerse autónomo y a deshacerse el estado simbiótico.

La verdad es obvia, sencilla y evidente.
El bebé lactante toma la leche idónea para su sistema digestivo y además puede regular su composición con la duración de las tetadas, con lo cual el bebé criado en el regazo de la madre no suele tener problemas digestivos.
Cuando la criatura llora y no se le atiende, llora con más y más desesperación porque está sufriendo. Hay psicólogos que aseguran que cuando se deja sin atender el llanto de un bebé más de tres minutos, algo profundo se quiebra en la integridad de la criatura, así como la confianza en su entorno.
Los padres, que hemos sido educado en la creencia de que es normal que los niños lloren y de que hay que dejarles llorar para que se acostumbren y que, por ello, estamos especialmente insensibilizados para que su llanto no nos afecte, a veces no somos capaces de tolerarlo. Como es natural si estamos un poco cerca de ellos, sentimos su sufrimiento y lo sentimos como un sufrimiento propio. Se nos revuelven las entrañas y no podemos consentir su dolor. No estamos del todo deshumanizados. Por eso, los métodos conductistas proponen ir poco a poco, para cada día aguantar un poquito más ese sufrimiento mutuo. Esto tiene un nombre común, que es la administración de la tortura, pues es una verdadera tortura la que infligimos a los bebés, y a nosotros mismos, por mucho que se disfrace de norma pedagógica o pediátrica.

Varios científicos estadounidenses y canadiense (biólogos, neurólogos, psiquiatras, etc.), en la década de los noventa, realizaron diferentes investigaciones de gran importancia en relación a la etapa primal de la vida humana. Demostraron que el roce piel con piel, cuerpo a cuerpo, del bebé con su madre y demás allegados produce unos moduladores químicos necesarios para la formación de las neuronas y del sistema inmunológico. En definitiva, que la carencia de afecto corporal trastorna el desarrollo normal de las criaturas humanas. Por eso los bebés, cuando se les deja dormir solos en sus cunas, lloran reclamando lo que su naturaleza sabe que les pertenece.

En Occidente se ha creado en los últimos 50 años una cultura y unos hábitos, impulsados por las multinacionales del sector, que elimina este cuerpo a cuerpo de la madre con la criatura y deshumaniza la crianza. Al sustituir la piel por el plástico y la leche humana por la leche artificial, se separa más y más a la criatura de su madre. Incluso se han fabricado intercomunicadores para escuchar al bebé desde habitaciones alejadas de la suya. El desarrollo industrial y tecnológico no se ha puesto al servicio de las pequeñas criaturas humanas, llegando la robotización de las funciones maternas a extremos insospechados.
Simultáneamente a esta cultura de la crianza de los bebés, la maternidad de las mujeres se medicaliza cada vez más; lo que tendría que ser una etapa gozosa de nuestra vida sexual, se convierte en una penosa enfermedad. Entregadas a los protocolos médicos, las mujeres adormecemos la sensibilidad y el contacto con nuestros cuerpos, y nos perdemos una parte de nuestra sexualidad: el placer de la gestación, del parto y de la exterogestación, lactancia incluida. Paralelamente las mujeres hemos accedido a un mundo laboral y profesional masculino, hecho por los hombres y para los hombres, y que por tanto excluye la maternidad; por eso la maternidad en la sociedad industrializada ha quedado encerrada en el ámbito privado y doméstico. Sin embargo, durante milenios la mujer ha realizado sus tareas y sus actividades con sus criaturas colgadas de sus cuerpos, como todavía sucede en las sociedades no occidentalizadas. La imagen de la mujer con su criatura tiene que volver a los escenarios públicos, laborales y profesionales, so pena de destruir el futuro del desarrollo humano.
A corto plazo parece que el modelo de crianza robotizado no es dañino, que no pasa nada, que las criaturas sobreviven; pero científicos como Michel Odent (1999 y www.primal-health.org), apoyándose en diversos estudios epidemiológicos, han demostrado una relación directa entre diferentes aspectos de esta robotización y las enfermedades que sobrevienen en la edad adulta. Por otro lado, la violencia creciente en todos los ámbitos tanto públicos como privados, como han demostrado los estudios de la psicóloga suizo-alemana Alice Miller (1980) y del neurofisiólogo estadounidense James W. Prescott (1975), por citar sólo dos nombres, también procede del maltrato y de la falta de placer corporal en la primera etapa de la vida humana. También hay estudios que demuestran la correlación entre la adicción a las drogas y los trastornos mentales, con agresiones y abandonos sufridos en la etapa primal. Por eso, los bebés lloran cuando les falta lo que se les quita; ellos saben lo que necesitan, lo que les correspondería en ese momento de sus vidas.

Deberíamos sentir un profundo respeto y reconocimiento hacia el llanto de los bebés, y pensar humildemente que no lloran porque sí, o mucho menos, porque son malos. Ellas y ellos nos enseñan lo que estamos haciendo mal.
También deberíamos reconocer lo que sentimos en nuestras entrañas cuando un bebé llora; porque pueden confundir la mente, pero es más difícil confundir la percepción visceral. El sitio del bebé es nuestro regazo; en esta cuestión, el bebé y nuestras entrañas están de acuerdo, y ambos tienen sus razones.
No es cierto que el colecho (la práctica de que los bebés duerman con sus padres) sea un factor de riesgo para el fenómeno conocido como muerte súbita. Según The Foundation for the Study of Infant Deaths, la mayoría de los fallecimientos por muerte súbita se producen en la cuna. Estadísticamente, por lo tanto, es más seguro para el bebé dormir en la cama con sus padres que dormir solo (Angel Alvarez www.primal.es).

Por todo lo que hemos expuesto, queremos expresar nuestra gran preocupación ante la difusión del método propuesto por el neurólogo E. Estivill en su libro "Duérmete Niño" (basado a su vez en el método Ferber divulgado en Estados Unidos), para fomentar y ejercitar la tolerancia de los padres al llanto de sus bebés. Se trata de un conductismo especialmente radical y nocivo teniendo en cuenta que el bebé está aún en una etapa de formación. No es un método para tratar los trastornos del sueño, como a veces se presenta, sino para someter la vida humana en su más temprana edad. Las gravísimas consecuencias de este método, han empezado ya a ponerse de manifiesto.
Necesitamos una cultura y una ciencia para una crianza acorde con nuestra naturaleza humana, porque no somos robots, sino seres humanos que sentimos y nos estremecemos cuando nos falta el cuerpo a cuerpo con nuestros mayores. Para contribuir a ello, para que tu hijo o tu hija deje de sufrir YA, y si te sientes mal cuando escuchas llorar a tu bebé, hazte caso; cógele en brazos para sentirle y sentir lo que está pidiendo. Posiblemente sólo sea eso lo que quiere y necesita, el contacto con tu cuerpo. No se lo niegues.

Cuando un recién nacido aprende en una sala de nido que es inútil gritar... está sufriendo su primera experiencia de sumisión. (Michel Odent)

Para más información, te recomendamos los siguientes libros:
  • Nuestros hijos y nosotros, M.F. Small, Ed. VergaraVitae (Buenos Aires)
  • Bésame mucho, Carlos González, Ed. Temas de Hoy
  • El Concepto del continuum (En busca del bienestar perdido), Jean Liedloff, Ed. Obstare
  • El bebé es un mamífero, Michel Odent, Ed. Mandala
(extret de la web de Crianza Natural)

diumenge, 6 de novembre del 2011

La primera dent fa acte de presència!

Com era d'esperar, i molt a pesar meu (sobretot dels meus pits), sembla ser que comença el periple de la sortida de les dents i les mossegades. A mi ja m'estava bé que triguéssin a sortir, però fa un parell de dies que vaig tocar la geniva del peque i, voilà, vaig notar ben bé la denteta!
De fet, tal i com comentava a l'entrada dels 8 mesos del Guerau, ja feia bastants dies que estava molt angoixós: es posava els dits i la mà a la boca, es posava a plorar de sobte sense un motiu aparent, es despertava mil cops a la nit, salivava moltíssim,... i sobretot volia molts braços i molta teta. Jo ja em pensava que eren les dentetes, o sigui que li hem anat donant un mossegador d'aquells refrigerats que li agraden molt. 
També ens va agafar febre algún dia. Com que havia llegit que la sortida de les dents no provoquen febre vam anar al pediatra que ens va confirmar que el nen estava sa com un roure i que podien ser les dents, que fan baixar moltíssim les defenses i el cos combat qualsevol tonteria amb febreta. En fi... el tema de les defenses baixes ha quedat demostrat aquesta setmana, doncs ens ha agafat un constipat amb mocs i tos que déu ni dó! Pobret...
I bé, hem passat un dia que semblava que l'agonia de les dents havia acabat però ara ja hi tornem a ser... sembla que la del costat també vol sortir! :) 

divendres, 4 de novembre del 2011

La panera dels tresors

Avui hem estat jugant amb la panera dels tresors.
La panera que hem trobat és una mica rudimentària, però de moment ja ha fet el fet!
Podeu trobar informació sobre com fer una panera dels tresors en aquesta web. I els objectes a posar-hi en aquest document.
Tal i com està plantejada ha de ser una panera gran amb un mínim de 60 objectes. Jo trobo que és massa contingut (i més, coneixent al meu peque que ho voldria treure tot i s'acabaria estressant) i he posat poques coses per tal que les pugui investigar i observar sense atabalar-se. Això si, tot ben net i rentat per si s'ho posa a la boca.
Un dels elements importants d'aquest joc és que l'adult hi ha de ser present però sense intervenir (a no ser que es creés una situació de perill, clar).
Avui li he fet amb alguns elements de tardor i d'altres que tenia per casa, però la gràcia és anar renovant periòdicament els elements a investigar. A la panera d'avui hi havia:
- fulles que vam anar a recollir l'altre dia
- pinyes
- una taronja
- unes nous
- una cullera de fusta
- una esponja natural

La veritat és que ha estat un èxit. El Guerau s'ha passat una bona estona investigant-ho tot, tocant-ho, posant-s'ho a la boca, fent-ho rodolar pel terra... i finalment ha descobert la panera! I bé... ha improvitzat un instrument musical! Aquí en podeu veure el resultat!

dimarts, 1 de novembre del 2011

"Puerperio y lactancia materna: recuperar el tempo de la maternidad", per Elena Mayorga



Avui entro ràpid per recomanar-vos la lectura d'un article: Puerperio y lactancia materna: recuperar el tempo de la maternidad. 
L'he llegit i ha estat com veure en paraules el que he estat sentint des que vaig parir. Ja durant l'embaràs vaig meditar molt sobre el tema de la sombra, coses que m'anaven venint al cap de quan vaig treballar la meva infància durant la meva formació Gestalt. Després vaig llegir a la Laura Gutman, el llibre de La maternidad y el encuentro con la propia sombra, que em va fer reflexionar i pensar en moltes coses. I després de parir doncs les reflexions, els pensaments...es van apartar per donar lloc a un instint molt més salvatge, vivencial, emocional, sensitiu, connectat. I no ho havia relacionat amb la lactància. Tot i que és cert que les reflexions creatives i emocionats, les meditacions d'ara. són amb el nen al pit, quan em deixo anar i descanso.

En fi, que m'extenc més del que volia...

Bona castanyada!

divendres, 28 d’octubre del 2011

Necessito més ulls!

Ara que el petit ha començat a gatejar s'ha obert un món de possibilitats al seu voltant, i vol tocar-ho absolutament TOT. Vol anar per tot arreu, inspecciona els racons més insòlits i intenta arribar a llocs impossibles.

Ha après a posar-se dret tot subjectant-se a algún lloc i el tinc tot el dia enfilat al sofà o a la tauleta...

S'emociona tant quan aconsegueix posar-se dret que comença a picar amb les mans al lloc on està recolzat i a cridar com si fos un indi en ple ritual sagrat! I quan està en una mala postura i no aconsegueix enfilar-se es posa ben neguitós i s'emprenya! I no para fins a aconseguir-ho!
De fet, està tan obsessionat amb les seves noves habilitats que fa esforços titànics per no adormir-se i poder seguir mirant-ho tot!

O sigui que ara que ha deixat les seves joguines aparcades per poder gatejar, enfilar-se, explorar...necessito més ulls!

Per anar bé necessitaria: un ull al clatell i un ull extensible,  i ja posats a demanar un parell més de mans extensibles. I un pit a l'esquena perquè pugués mamar si el porto al darrere! En fi, espero que la naturalesa evolucioni i d'aquí uns anys els nostres rererererererebesnéts tinguin una mare amb aquestes característiques! Seria fantàstic!

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Continuem amb l'AC

Doncs bé, tal i com vaig prometre a l'entrada dels 8 mesos del Guerau, explicaré detalladament els nous aliments i progressos en la introducció de l'alimentació complementària.
Les hores dels àpats són cada cop més divertides, seiem tots tres a taula i fem petar la xerrada. El Guerau ens va mirant a un o a un altre a mesura que parlem i de tan en tan diu la seva (dadadadada). L'habilitat que ha adquirit per agafar trossets reminúsculs de sobre la taula de la trona és fascinant, i se'ls duu a la boca amb força precisió. També ha après a beure aigua tot sol, tot i que quasi sempre l'ajudo jo perquè quan es treu el got de la boca l'aigua li cau a sobre, fent un merder considerable.
Parlant de merder, cada cop en fem menys. Al ser més precís cau menys cosa a terra o a sobre seu, i quan passa és de manera voluntària, doncs ara quan està tip llença el menjar que no vol al terra (i mentrestant ell s'ho mira i es queda fascinat). Ara, amb aquest mètode el que em trobo és que NO vol res triturat, de fet el que no li agrada és que jo li posi la cullera a la boca, la intercepta i la vol agafar. Ho anirem intentant, però de moment els purés i farinetes van a l'aiguera.

Els nous aliments que hem introduït són:
  • Raïm. Sense pell ni pinyol i cada meitat partida en 3 mini trossets. Li agrada molt perquè suposo que el deu trobar dolçet. 
  • Poma. Li he provat de donar rallada i no l'ha acabat de convèncer. Tinc pendent de provar-la feta al forn. 
  • Síndria. A daus allargats una mica gruixuts per poder llepar. Li agrada moltíssim, tot i que fa molt merder.
  • Mandarina i taronja. Li dono el grill sencer, ell el va xarrupant i quan en té suficient es treu ell mateix la pell de la boca, i....a per un altre grill!
  • Patata,. A l'anterior post ja en parlo i dic que no sé si li va agradar. Ara puc assegurar que és un dels aliments que li agraden més (exceptuant el pa). A vegades es posa tanta quantitat de patata a la boca que no pot ni mastegar, i quan toca patata bullida o al vapor, es torna boig! (si l'acompanyo amb mongeta o pastanaga, ni ho veu, ell només patata)
  • Bròquil. Tallat en tronquets i fets al vapor. Li van agradar moltíssim!
  • Carbassó. Li hem fet tallat en 4 tires allargades, bullit o al vapor, i sembla que li ha agradat molt. A més a més és fàcil d'agafar i es desfà a la boca amb facilitat.
  • Pollastre. Al principi patia bastant pensant com introduir la carn, però al final ha estat molt senzill, ell gestiona eficaçment la duresa i va rosegant fins que la desfà. El pollastre (el pit) li preparem a la planxa i tallat en tiretes. Al principi seguint la veta (s'ho havia de treballar més si volia arrencar-ne un trosset) i ara ja a contraveta (que se li desfà de seguida en mini trossets que va mastegant). Li encanta el pollastre i en menja força quantitat. 
  • Vedella. Li vaig fer picar i li vaig fer mini mandonguilles una mica allargades perquè les pugués agafar bé. I bullides. Les vaig congelar i ara quan les necessito les preparo amb tomàquet o soles, amb verduretes... Li agrada molt i la mastega a consciència!
  • La pasta. Ben bullideta. Els macarrons els hi preparo amb tomàquet i cada macarró el tallo en dos o tres trossets. Els va agafant i en un àpat se'n menja uns 4 o 5 de sencers. També li donem pasta maravilla sense el caldo, tot i que costa més perquè vol agafar ell la cullera.
  • El pa continua sent el top, sigui sol, amb tomàquet i oli, o amb alvocat. Li encanta i en menjaria a totes hores. 
Doncs bé, crec que no em deixo res... Com podeu veure menja de tot, i continua menjant mongeta tendra, pastanaga, pera, plàtan,... Les quantitats són mínimes (si comparem amb papilles) però si en un àpat menja 4 trossets de patata i dos tires de pollastre doncs per mi és més que suficient. I si un dia no vol menjar res i només juga, doncs també, que per això té la teta que ho supleix tot. :)

    dijous, 20 d’octubre del 2011

    8 mesos!

    Doncs si, ja hem arribat als 8 mesos. De fet, el dia 18 va ser el mesari del Guerau. I aquest mes ha estat molt fructífer perquè el peque ha après un munt de coses noves!
    • A nivell social hem notat molt canvi, doncs ja és conscient de quan els altres són "extranys" i plora quan s'hi acosten o l'intenten agafar. De fet, amb els avis també passa i fins que no ha comprovat que són els de sempre (els va mirant fixament durant una estona) no en vol saber res i tot són plors. En canvi amb els altres nens s'ho passa d'allò més bé i els fa somriures i intenta interaccionar-hi. Peeeero l'altre dia va estirar els cabells a una nena del parc, pobreta. Ell es pensa que és divertit i per més que li diem que no i que posem cara i veu d'enfadats no acaba de pillar el concepte, clar, encara no té les estructures cerebrals per poder-ho discernir....
    • També fa un temps que té molt clar el concepte de permanència de l'objecte i li agrada tirar les coses des de la trona per mirar com cauen. Ho fa tot seriós com si n'hagués d'escriure una tesi, i sol quedar-se mirant al buit mentre amb l'altre mà intenta trobat per sobre la trona alguna cosa per tirar al terra.
    • A nivell motriu hi ha hagut els canvis més notoris, doncs ha après a seure sol i a gatejar. Ara no ens podem despistar ni un moment perquè en un no res ha recorregut mig menjador i està a punt de caure pel graó, o d'estampar-se contra les potes de la taula,... El que li agrada molt és escalar-nos i recolza les mans sobre nostre per posar-se dret i saltar, fa molta gràcia perquè posa cara d'emocionat de la vida. També fa la pinça fina amb tota la naturalitat del món (sobretot quan menja).
    • A nivell de llenguatge "xerroteja" molt i es fa entendre mitjançant gests o actes. Fa uns dies que no para de dir mamamamama, papapapapa, tatatatata, dadadada, dladladla, fffffff, babababa,.... i fa sorolls amb la llengua i els llavis. 
    Temes conflictius.
    El vestir continua igual, és un drama total i fa uns plors que sembla que el torturis (algun dia he de parlar amb els veïns o em denunciaran).
    Per dormir necessita sempre algú al seu costat, i no puc adormir-lo i marxar perquè ho detecta i plora. Ho anem intentant però de moment sembla que no està preparat. Ara escric mentre ell dorm al meu costat i si provés d'anar a un altre lloc duraria 10 minuts com a molt (no sé si m'olora, però el cas és que si em quedo dorm i si marxo no). De moment no suposa un gran problema però m'obliga a quedar-me al llit tot i no tenir son (sobretot a l'hora de la midgiada) però aprofito per llegir i és un moment per mi que també necessito.

    Alimentació
    Li encanta menjar, i fer teta. L'estrella és el pa amb tomàquet o el pa amb alvocat. També el pollastre, els macarrons amb tomàquet, el carbassó... En el pròxim post explicaré amb detall l'evolució de la introducció de l'AC.

    Dents
    De moment ni una. Ara sembla molest perquè el tinc molt al pit, es desperta plorant a les nits, està més irritable, ho mossega tot amb força (el meu pit inclòs)...per tant potser aviat tenim alguna sorpresa, però de moment res de res!

    O sigui que el petit Guerau va creixent (ja són quasi 10 quilos) i va adquirint autonomia per desplaçar-se i per fer-se entendre. Em fa molta gràcia veure com ell mateix s'emociona davant els avenços i quan fa alguna cosa nova o troba alguna joguina o objecte interessant em mira com dient "ho veus?".
    En fi, que està molt gran i maco (què vaig a dir jo que sóc sa mare?).

    Feliç mesari, príncep!

    dijous, 13 d’octubre del 2011

    El meu koala

    Semana Internacional de la Crianza en Brazos 2011. Amor Maternal


    Con motivo de la celebración de la Semana Internacional de la Crianza en Brazos, 2011, participamos en un Carnaval de Blogs iniciado por Amor Maternal en el que contamos cómo nos ha cambiado la vida como padres desde que usamos portabebés ergonómicos.

    Recordo que quan em vaig quedar embarassada una companya de feina em va dir que una de les millors compres que ella havia fet va ser una motxilla portabebés ergonòmica, em va relatar els beneficis i me'n va ensenyar unes fotos. Així doncs, vaig començar a informar-me sobre el tema i vaig descobrir que existien un munt de portabebés (fulars elàstics i teixits, bandoleres, mei tai, kanga, motxilles ergonòmiques) i que s'obria un munt de possibilitats davant meu. Em vaig decidir per comprar la motxilleta recomanada, una Manduca. Un cop nascut el nen vaig adonar-me que la motxilla potser no era gaire adequada per un recén nascut (tot i tenir l'adaptador, la vam fer servir un temps però no em convencia) i em vaig firar una bandolera de lli de cara a l'estiu. I perfecte. S'adaptava al nadó de meravella, no passavem calor, era fàcil de posar i treure, no m'ocupava espai a la bossa... Però clar, la bandolera carrega el pes a una espatlla i tenint l'esquena com tinc (amb escoliosi) he decidit comprar-me un fular teixit per portejar els quasi 9 quilos i mig que fa el peque. Actualment la motxilleta la fem servir molt, tant el seu pare com jo, però sempre hem d'anar adaptant els tirants i és una mica rotllo... o sigui que ja friso per tenir el fular! (i aprendre a fer-lo servir, clar)


    Poder portar el nen amb mi m'ha aportat un munt de coses i m'ha facilitat la vida en molts sentits:

    • Anar de compres és molt més senzill, doncs no he de fer encabir el cotxet entre els passadissos infernals dels supermercats o botigues vàries. A més a més, tot i l'excés d'estímuls el peque està tranquil perquè sent la meva respiració i la meva veu, escolta el meu batec, sent la meva olor... i molts cops acaba ben adormit. Ha dormit plàcidament al Mercadona, Carrefour, Ikea.... mentre jo comprava ben tranquila.
    • M'encanta sentir-lo apropet meu i poder-lo omplir de petons mentre camino pel carrer.
    • Em queden les dues mans lliures per fer feina, com ara estendre la roba, fregar, ordenar trastos, cuinar (tot i que si cuino amb oli o aigua bullint no m'atreveixo a portar-lo, que encara el duc al davant), mirar el correu al pc, carregar el cotxe de trastos,...
    • El puc atendre de seguida, i quasi no l'hem sentit plorar des que el portejem (a excepció dels moments de vestir i desvestir que continuen sent un drama...)
    • És la solució definitiva pels dies que està molt esverat i no hi ha manera humana de fer-lo adormir. A la motxilleta i en un tres i no res (uns quants passadissos) es queda ben grogui! Es va fent una boleta i recolza el cap contra meu, jo pujo una mica la tela o descordo més la motxilleta perquè el cap li quedi ben agafat i au! a clapar!
    • Sé que em té com a referent quan passejem i veu coses desconegudes (és un dels motius pels quals és important que no miri cap enfora, el nen sempre ha d'anar mirant cap al portejador), es pot arraulir a mi, tocar-me, mirar-me...
    • Sé que la postura que adopta és la correcta (segona raó per la qual sempre ha d'anar cara endins): esquena corvadeta i cames en posició de granoteta.
    • I sobretot...puc donar-li el pit a qualsevol lloc! De compres o mentre feinejo, fent la passejada, en una festa d'aniversari...

    O sigui que a casa hi tenim un petit koala! 


      dimarts, 11 d’octubre del 2011

      Claudio Naranjo i el part

      Us deixo un vídeo del Claudio Naranjo parlant sobre el part. El vídeo és un trosset curt de l'entrevista. 
      La primera vegada que vaig sentir a parlar del Claudio Naranjo va ser durant la meva formació com a Terapeuta Gestalt i la veritat és que em va encantar. Tinc pendent de llegir el seu llibre sobre l'educació.
      En fi, com sempre molt clar i directe:

      "Hay mucha patologia que deriva de la interferencia con lo natural, y la más grande es la separación de los niños de las madres..."

       

      dissabte, 8 d’octubre del 2011

      El diari de la infància

      Des que vaig saber que estava embarassada que faig un diari del Guerau. Allà hi han escàners de les ecografies, tots els informes de l'embaràs i emocions, pensaments, sensacions que vaig tenir. Em va ajudar molt a preparar-me durant l'espera, a ser conscient dels canvis que viuriem el C. i jo, a posar en ordre tots aquests sentiments que de sobte em venien només de pensar en l'arribada d'un nou ésser a la meva vida. I ho feia pensant en que ell segurament ho llegiria, i això m'obligava a fer-ho planer, sense embuts ni palles mentals. També hi ha la crònica del part i fotos del seu naixement. I evidentment la seva evolució. Quan puc hi anoto coses interessants que van passant, el nostre dia a dia, les evolucions psicomotrius dels seus mesaris....Enganxo els dibuixets dels papers de regals, postaletes, informes pediàtrics, etiquetes de la roba...
      De petita la meva mare en feia, de diaris. En va fer un per mi i un per la meva germana i recordo que m'agradava molt llegir-lo i conèixer la meva història, la del meu naixement, la dels meus primers dies, saber com vaig viure les primeres vacunes, les primeres paraules, l'entrada a l'escola, les anècdotes... La d'hores que ens hem passat la meva germana i jo llegint els nostres diaris! Quan passava alguna cosa divertida o fora del comú sempre demanàvem que ho escrivís al diari per recordar-ho. Fa uns anys me'ls va regalar pel meu aniversari (són unes quantes carpetes que van dels 0 als 18 anys!) i ara que tinc un nen em fa gràcia rellegir-lo perquè ho faig amb una altra mirada.

      La veritat és que últimament no tinc tant temps per escriure però faig el que bonament puc. A mi també em va bé perquè és la manera de no oblidar-me de res, ja que tinc la sensació que amb els anys puc no recordar algunes sensacions que tinc ara, puc no recordar com era el Guerau quan era recén nascut....i em sabria molt greu que em preguntés coses i no les sabés respondre... (perquè la meva memòria va com va, i últimament sembla ben rovellada!)

      Crec que portar el diari al Guerau m'ajuda a ordenar les coses que van passant, els avenços que va fent, m'ajuda a recordar situacions amb tot detall...i a plasmar la quotidianeitat familiar que a vegades costa que quedi clara en un àlbum de fotos.
      O sigui que entre el bloc i el diari, espero recordar-ho tot, tot i tot!

      dimarts, 4 d’octubre del 2011

      Conciliació Real JA!


      Volem criar als nostres fills i filles!

      dilluns, 3 d’octubre del 2011

      "La lactància salvatge", per Laura Gutman.


      http://www.behance.net/lemelonrouge
      www.francescpalomas.com

      Ahir va començar la Setmana Mundial de la Lactància Materna, que a Catalunya i a Espanya es cel·lebra la primera setmana d'octubre. A la resta del món es cel·lebra a l'agost, i és una mica un embolic de dates. En el seu moment ja vaig publicar un post per participar en una iniciativa de la blogsfera en relació a la SMLM 2011.Però bé, no podia deixar passar una ocasió com aquesta, i per tant aprofito per publicar un article de la Laura Gutman que m'encanta. Disfruteu-lo!

       La lactancia salvaje

      La mayoría de las madres que consultamos por dificultades en la lactancia estamos preocupadas por saber cómo hacer las cosas correctamente, en lugar de buscar el silencio interior, las raíces profundas, los vestigios de femineidad y apoyo efectivo por parte de los individuos o las comunidades que favorezcan el encuentro con su esencia personal.

      La lactancia es manifestación pura de nuestros aspectos más terrenales y salvajes que responden a la memoria filogenética de nuestra especie. Para dar de mamar sólo necesitamos pasar casi todo el tiempo desnudas, sin largar a nuestra cría, inmersas en un tiempo fuera del tiempo, sin intelecto ni elaboración de pensamientos, sin necesidad de defenderse de nada ni de nadie, sino solamente sumergidas en un espacio imaginario e invisible para los demás.

      Eso es dar de mamar. Es dejar aflorar nuestros rincones ancestralemente olvidados o negados, nuestros instintos animales que surgen sin imaginar que anidaban en nuestro interior. Es dejarse llevar por la sorpresa de vernos lamer a nuestros bebés, de oler la frescura de su sangre, de chorrear entre un cuerpo y otro, de convertirse en cuerpo y fluidos danzantes.

      Dar de mamar es despojarse de las mentiras que nos hemos contado toda la vida sobre quienes somos o quienes deberíamos ser. Es estar desprolijas, poderosas, hambrientas, como lobas, como leonas, como tigresas, como canguras, como gatas. Muy relacionadas con las mamíferas de otras especies en su total apego hacia la cría, descuidando al resto de la comunidad, pero milimétricamente atentas a las necesidades del recién nacido.

      Deleitadas con el milagro, tratando de reconocer que fuimos nosotras las que lo hicimos posible, y reencontrándonos con lo que haya de sublime. Es una experiencia mística si nos permitimos que así sea.

      Esto es todo lo que necesitamos para poder dar de mamar a un hijo. Ni métodos, ni horarios, ni consejos, ni relojes, ni cursos. Pero sí apoyo, contención y confianza de otros (marido, red de mujeres, sociedad, ámbito social) para ser sí misma más que nunca. Sólo permiso para ser lo que queremos, hacer lo que queremos, y dejarse llevar por la locura de lo salvaje.

      Esto es posible si se comprende que la psicología femenina incluye este profundo arraigo a la madre-tierra, que el ser una con la naturaleza es intrínseco al ser esencial de la mujer, y que si este aspecto no se pone de manifiesto, la lactancia simplemente no fluye. No somos tan diferentes a los ríos, a los volcanes, a los bosques. Sólo es necesario preservarlos de los ataques.

      Las mujeres que deseamos amamantar tenemos el desafío de no alejarnos desmedidamente de nuestros instintos salvajes. Lamentablemente solemos razonar y leer libros de puericultura, y de esta manera perdemos el eje entre tantos consejos supuestamente “profesionales”.

      La insistencia social y en algunos casos las sugerencias médicas y psicológicas que insisten en que las madres nos separemos de los bebés, desactiva la animalidad de la lactancia. Posiblemente la situación que más depreda y devasta la confianza que las madres tenemos en nuestros propios recursos internos, es esta creencia de que los bebés se van a malacostrumbrar si pasan demasiado tiempo en nuestros brazos. La separación física a la que nos sometemos como díada entorpece la fluidez de la lactancia. Los bebés occidentales duermen en los moisés o en los cochecitos o en sus cunas demasiadas horas. Esta conducta sencillamente atenta contra la lactancia. Porque dar de mamar es una actividad corporal y energética constante. Es como un río que no puede parar de fluir: si lo bloqueamos, desvía su caudal.

      Contrariamente a lo que se supone, los bebés deberían ser cargados por sus madres todo el tiempo, incluso y sobre todo cuando duermen. Porque se alimentan también de calor, brazos, ternura, contacto corporal, olor, ritmo cardíaco, transpiración y perfume. La leche fluye si el cuerpo está permanentemente disponible. La lactancia no es un tema aparte. O estamos madre y bebé compenetrados, fusionados y entremezclados, o no lo estamos. Por eso, dar de mamar equivale a tener al bebé a upa, todo el tiempo que sea posible. No hay motivos para separar al bebé de nuestro cuerpo, salvo para cumplir con poquísimas necesidades personales. La lactancia es cuerpo, es silencio, es conexión con el submundo invisible, es fusión emocional, es entrega.

      Dar de mamar es posible si dejamos de atender las reglas, los horarios, las indicaciones lógicas y si estamos dispuestas a sumergirnos en este tiempo sin tiempo ni formas ni bordes. También si nos despojamos de tantas sillitas, cochecitos y mueblería infantil, ya que un pañuelo atado a nuestro cuerpo es suficiente para ayudar a los brazos y las espaldas cansadas. Incluso si trabajamos, incluso si hay horas durante el día en que no tenemos la opción de permanecer con nuestros bebés, tenemos la posibilidad de cargarlos en brazos todo el tiempo que estemos en contacto con ellos.

      Es verdad que hay que volverse un poco loca para maternar. Esa locura nos habilita para entrar en contacto con los aspectos más genuinos, inabordables, despojados, salvajes, impresentables, sangrantes de nuestro ser femenino. Así las cosas, que nos acompañe quien quiera y quien sea capaz de no asustarse de la potencia animal que ruge desde nuestras entrañas.


      Laura Gutman

      diumenge, 2 d’octubre del 2011

      Fins quan dura?

      Amb l'embaràs vaig notar molts canvis: la panxa creix, els pits agafen volum, les caderes s'eixamplen,... i el centre de gravetat es desplaça. Però el que no m'havia advertit ningú era que el meu cervell també es desplaçaria entrant en un món "a part" del món real. A nivell intelectual vaig notar molts canvis: dificultats de concentració i memorització, oblids, dificultat d'organització,... I jo, ilusa de mi, vaig pensar que segurament això em duraria només durant l'embaràs, que després de parir milloraria. Però no. Em segueix costant moltíssim recordar les coses, organitzar-me, estudiar, plantejar propostes creatives, teixir un discurs amb un mínim de sentit...  Tinc la sensació que visc en un univers paral·lel, on només sóc capaç d'organitzar-me amb les coses del nen. I per tant, la meva pregunta és: fins quan dura això? perquè suposo que en algún moment o altre les meves capacitats tornaran a lloc, oi???
      Sé que amb la maternitat el cervell canvia, sobretot l'hipotàlem  i l'amígdala, facilitant la motivació d'aprenentatge dels nous coneixements que implica la criança del bebé i els sentiments d'empatía i vinculació cap al nou ésser. Hi ha estudis que diuen que també canvia la zona pre-frontal, que s'encarrega de la planificació i la organització, fent que la mare sigui més capaç de dur a terme les tasques de cura del recén nascut i la resolució de problemes. Però clar, jo em pregunto... si, d'acord, sóc hàbil en tot allò referent al nen. Però i en tota la resta? He perdut les facultats?


      Navegant per internet buscant la resposta a les meves preguntes m'he topat amb una entrevista a la periodista d'investigació i premi Pullitzer Katherine Ellison, autora d'un llibre que es diu "La inteligencia maternal". Podeu trobar un fragment del llibre a la web d'El País. L'entrevista (de la Contra de la Vanguardia) és molt interessant i l'he trobat publicada a la web de El blog alternativo.
      Destaco coses que m'han cridat l'atenció, però us recomano llegir-vos tota l'entrevista, ja que parla dels canvis del cervell en homes i dones.
      ¿Cuando nos quedamos embarazadas se nos reduce el cerebro?
      Si, y no recupera su tamaño hasta seis meses después del parto. Se dan cambios muy serios en el cerebro de una mujer que se convierte en madre, y también en el cerebro paterno.
       Bé, tenint en compte que el Guerau ja ha fet els 7 mesos, el meu cervell va amb retard.... ai senyor.... I si, és cert que he notat molts canvis. Realment tinc mooolt aguditzada tota la part poc cerebral: la intuïció, l'emotivitat, el contacte corporal, el sentit de protecció.... que òbviament també controla el cervell però que són la part menys racional, per dir-ho d'alguna manera. Que això em passi a mi, que sóc/era taaaant racional, doncs és un canvi enorme!

      ¿Entonces es normal meter las llaves en la nevera y la leche en el cajón de los calcetines?
      Las madres, me dijo el neurocientifico Allan Zinder son como Einstein que también perdía sus llaves porque su cerebro estaba ocupado en cosas de vital importancia.
      Doncs mira, em quedo més tranquila! :) 
      La veritat és que les coses relacionades amb el nen les domino molt millor (tot i que l'altre dia em vaig descuidar d'anar a vacunar-lo...)

      ¿La maternidad comprometida mejora el rendimiento profesional?
      El comprometido y duro entrenamiento que supone la maternidad aporta a la mujer una gran capacidad para cumplir plazos, coordinar múltiples tareas, buscar salidas creativas a los problemas, encajar interrupciones frecuentes y permanecer impasible en plena crisis. Tener un hijo es una escuela. 
       M'alegra saber que podré fer tot això! Si que és cert que últimament sóc més impassible davant de coses que abans m'haurien posat dels nervis. És un començament...

      En fi, que m'hauré de llegir el llibre per viam si en trec l'aigua clara de tot plegat.
      De totes maneres, si per tornar a adquirir les meves capacitats he de perdre l'instint que se m'ha aguditzat ara...millor em quedo com estic! Més despistada però més emocional, fusionada, connectada...
      Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...