divendres, 28 d’octubre del 2011

Necessito més ulls!

Ara que el petit ha començat a gatejar s'ha obert un món de possibilitats al seu voltant, i vol tocar-ho absolutament TOT. Vol anar per tot arreu, inspecciona els racons més insòlits i intenta arribar a llocs impossibles.

Ha après a posar-se dret tot subjectant-se a algún lloc i el tinc tot el dia enfilat al sofà o a la tauleta...

S'emociona tant quan aconsegueix posar-se dret que comença a picar amb les mans al lloc on està recolzat i a cridar com si fos un indi en ple ritual sagrat! I quan està en una mala postura i no aconsegueix enfilar-se es posa ben neguitós i s'emprenya! I no para fins a aconseguir-ho!
De fet, està tan obsessionat amb les seves noves habilitats que fa esforços titànics per no adormir-se i poder seguir mirant-ho tot!

O sigui que ara que ha deixat les seves joguines aparcades per poder gatejar, enfilar-se, explorar...necessito més ulls!

Per anar bé necessitaria: un ull al clatell i un ull extensible,  i ja posats a demanar un parell més de mans extensibles. I un pit a l'esquena perquè pugués mamar si el porto al darrere! En fi, espero que la naturalesa evolucioni i d'aquí uns anys els nostres rererererererebesnéts tinguin una mare amb aquestes característiques! Seria fantàstic!

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Continuem amb l'AC

Doncs bé, tal i com vaig prometre a l'entrada dels 8 mesos del Guerau, explicaré detalladament els nous aliments i progressos en la introducció de l'alimentació complementària.
Les hores dels àpats són cada cop més divertides, seiem tots tres a taula i fem petar la xerrada. El Guerau ens va mirant a un o a un altre a mesura que parlem i de tan en tan diu la seva (dadadadada). L'habilitat que ha adquirit per agafar trossets reminúsculs de sobre la taula de la trona és fascinant, i se'ls duu a la boca amb força precisió. També ha après a beure aigua tot sol, tot i que quasi sempre l'ajudo jo perquè quan es treu el got de la boca l'aigua li cau a sobre, fent un merder considerable.
Parlant de merder, cada cop en fem menys. Al ser més precís cau menys cosa a terra o a sobre seu, i quan passa és de manera voluntària, doncs ara quan està tip llença el menjar que no vol al terra (i mentrestant ell s'ho mira i es queda fascinat). Ara, amb aquest mètode el que em trobo és que NO vol res triturat, de fet el que no li agrada és que jo li posi la cullera a la boca, la intercepta i la vol agafar. Ho anirem intentant, però de moment els purés i farinetes van a l'aiguera.

Els nous aliments que hem introduït són:
  • Raïm. Sense pell ni pinyol i cada meitat partida en 3 mini trossets. Li agrada molt perquè suposo que el deu trobar dolçet. 
  • Poma. Li he provat de donar rallada i no l'ha acabat de convèncer. Tinc pendent de provar-la feta al forn. 
  • Síndria. A daus allargats una mica gruixuts per poder llepar. Li agrada moltíssim, tot i que fa molt merder.
  • Mandarina i taronja. Li dono el grill sencer, ell el va xarrupant i quan en té suficient es treu ell mateix la pell de la boca, i....a per un altre grill!
  • Patata,. A l'anterior post ja en parlo i dic que no sé si li va agradar. Ara puc assegurar que és un dels aliments que li agraden més (exceptuant el pa). A vegades es posa tanta quantitat de patata a la boca que no pot ni mastegar, i quan toca patata bullida o al vapor, es torna boig! (si l'acompanyo amb mongeta o pastanaga, ni ho veu, ell només patata)
  • Bròquil. Tallat en tronquets i fets al vapor. Li van agradar moltíssim!
  • Carbassó. Li hem fet tallat en 4 tires allargades, bullit o al vapor, i sembla que li ha agradat molt. A més a més és fàcil d'agafar i es desfà a la boca amb facilitat.
  • Pollastre. Al principi patia bastant pensant com introduir la carn, però al final ha estat molt senzill, ell gestiona eficaçment la duresa i va rosegant fins que la desfà. El pollastre (el pit) li preparem a la planxa i tallat en tiretes. Al principi seguint la veta (s'ho havia de treballar més si volia arrencar-ne un trosset) i ara ja a contraveta (que se li desfà de seguida en mini trossets que va mastegant). Li encanta el pollastre i en menja força quantitat. 
  • Vedella. Li vaig fer picar i li vaig fer mini mandonguilles una mica allargades perquè les pugués agafar bé. I bullides. Les vaig congelar i ara quan les necessito les preparo amb tomàquet o soles, amb verduretes... Li agrada molt i la mastega a consciència!
  • La pasta. Ben bullideta. Els macarrons els hi preparo amb tomàquet i cada macarró el tallo en dos o tres trossets. Els va agafant i en un àpat se'n menja uns 4 o 5 de sencers. També li donem pasta maravilla sense el caldo, tot i que costa més perquè vol agafar ell la cullera.
  • El pa continua sent el top, sigui sol, amb tomàquet i oli, o amb alvocat. Li encanta i en menjaria a totes hores. 
Doncs bé, crec que no em deixo res... Com podeu veure menja de tot, i continua menjant mongeta tendra, pastanaga, pera, plàtan,... Les quantitats són mínimes (si comparem amb papilles) però si en un àpat menja 4 trossets de patata i dos tires de pollastre doncs per mi és més que suficient. I si un dia no vol menjar res i només juga, doncs també, que per això té la teta que ho supleix tot. :)

    dijous, 20 d’octubre del 2011

    8 mesos!

    Doncs si, ja hem arribat als 8 mesos. De fet, el dia 18 va ser el mesari del Guerau. I aquest mes ha estat molt fructífer perquè el peque ha après un munt de coses noves!
    • A nivell social hem notat molt canvi, doncs ja és conscient de quan els altres són "extranys" i plora quan s'hi acosten o l'intenten agafar. De fet, amb els avis també passa i fins que no ha comprovat que són els de sempre (els va mirant fixament durant una estona) no en vol saber res i tot són plors. En canvi amb els altres nens s'ho passa d'allò més bé i els fa somriures i intenta interaccionar-hi. Peeeero l'altre dia va estirar els cabells a una nena del parc, pobreta. Ell es pensa que és divertit i per més que li diem que no i que posem cara i veu d'enfadats no acaba de pillar el concepte, clar, encara no té les estructures cerebrals per poder-ho discernir....
    • També fa un temps que té molt clar el concepte de permanència de l'objecte i li agrada tirar les coses des de la trona per mirar com cauen. Ho fa tot seriós com si n'hagués d'escriure una tesi, i sol quedar-se mirant al buit mentre amb l'altre mà intenta trobat per sobre la trona alguna cosa per tirar al terra.
    • A nivell motriu hi ha hagut els canvis més notoris, doncs ha après a seure sol i a gatejar. Ara no ens podem despistar ni un moment perquè en un no res ha recorregut mig menjador i està a punt de caure pel graó, o d'estampar-se contra les potes de la taula,... El que li agrada molt és escalar-nos i recolza les mans sobre nostre per posar-se dret i saltar, fa molta gràcia perquè posa cara d'emocionat de la vida. També fa la pinça fina amb tota la naturalitat del món (sobretot quan menja).
    • A nivell de llenguatge "xerroteja" molt i es fa entendre mitjançant gests o actes. Fa uns dies que no para de dir mamamamama, papapapapa, tatatatata, dadadada, dladladla, fffffff, babababa,.... i fa sorolls amb la llengua i els llavis. 
    Temes conflictius.
    El vestir continua igual, és un drama total i fa uns plors que sembla que el torturis (algun dia he de parlar amb els veïns o em denunciaran).
    Per dormir necessita sempre algú al seu costat, i no puc adormir-lo i marxar perquè ho detecta i plora. Ho anem intentant però de moment sembla que no està preparat. Ara escric mentre ell dorm al meu costat i si provés d'anar a un altre lloc duraria 10 minuts com a molt (no sé si m'olora, però el cas és que si em quedo dorm i si marxo no). De moment no suposa un gran problema però m'obliga a quedar-me al llit tot i no tenir son (sobretot a l'hora de la midgiada) però aprofito per llegir i és un moment per mi que també necessito.

    Alimentació
    Li encanta menjar, i fer teta. L'estrella és el pa amb tomàquet o el pa amb alvocat. També el pollastre, els macarrons amb tomàquet, el carbassó... En el pròxim post explicaré amb detall l'evolució de la introducció de l'AC.

    Dents
    De moment ni una. Ara sembla molest perquè el tinc molt al pit, es desperta plorant a les nits, està més irritable, ho mossega tot amb força (el meu pit inclòs)...per tant potser aviat tenim alguna sorpresa, però de moment res de res!

    O sigui que el petit Guerau va creixent (ja són quasi 10 quilos) i va adquirint autonomia per desplaçar-se i per fer-se entendre. Em fa molta gràcia veure com ell mateix s'emociona davant els avenços i quan fa alguna cosa nova o troba alguna joguina o objecte interessant em mira com dient "ho veus?".
    En fi, que està molt gran i maco (què vaig a dir jo que sóc sa mare?).

    Feliç mesari, príncep!

    dijous, 13 d’octubre del 2011

    El meu koala

    Semana Internacional de la Crianza en Brazos 2011. Amor Maternal


    Con motivo de la celebración de la Semana Internacional de la Crianza en Brazos, 2011, participamos en un Carnaval de Blogs iniciado por Amor Maternal en el que contamos cómo nos ha cambiado la vida como padres desde que usamos portabebés ergonómicos.

    Recordo que quan em vaig quedar embarassada una companya de feina em va dir que una de les millors compres que ella havia fet va ser una motxilla portabebés ergonòmica, em va relatar els beneficis i me'n va ensenyar unes fotos. Així doncs, vaig començar a informar-me sobre el tema i vaig descobrir que existien un munt de portabebés (fulars elàstics i teixits, bandoleres, mei tai, kanga, motxilles ergonòmiques) i que s'obria un munt de possibilitats davant meu. Em vaig decidir per comprar la motxilleta recomanada, una Manduca. Un cop nascut el nen vaig adonar-me que la motxilla potser no era gaire adequada per un recén nascut (tot i tenir l'adaptador, la vam fer servir un temps però no em convencia) i em vaig firar una bandolera de lli de cara a l'estiu. I perfecte. S'adaptava al nadó de meravella, no passavem calor, era fàcil de posar i treure, no m'ocupava espai a la bossa... Però clar, la bandolera carrega el pes a una espatlla i tenint l'esquena com tinc (amb escoliosi) he decidit comprar-me un fular teixit per portejar els quasi 9 quilos i mig que fa el peque. Actualment la motxilleta la fem servir molt, tant el seu pare com jo, però sempre hem d'anar adaptant els tirants i és una mica rotllo... o sigui que ja friso per tenir el fular! (i aprendre a fer-lo servir, clar)


    Poder portar el nen amb mi m'ha aportat un munt de coses i m'ha facilitat la vida en molts sentits:

    • Anar de compres és molt més senzill, doncs no he de fer encabir el cotxet entre els passadissos infernals dels supermercats o botigues vàries. A més a més, tot i l'excés d'estímuls el peque està tranquil perquè sent la meva respiració i la meva veu, escolta el meu batec, sent la meva olor... i molts cops acaba ben adormit. Ha dormit plàcidament al Mercadona, Carrefour, Ikea.... mentre jo comprava ben tranquila.
    • M'encanta sentir-lo apropet meu i poder-lo omplir de petons mentre camino pel carrer.
    • Em queden les dues mans lliures per fer feina, com ara estendre la roba, fregar, ordenar trastos, cuinar (tot i que si cuino amb oli o aigua bullint no m'atreveixo a portar-lo, que encara el duc al davant), mirar el correu al pc, carregar el cotxe de trastos,...
    • El puc atendre de seguida, i quasi no l'hem sentit plorar des que el portejem (a excepció dels moments de vestir i desvestir que continuen sent un drama...)
    • És la solució definitiva pels dies que està molt esverat i no hi ha manera humana de fer-lo adormir. A la motxilleta i en un tres i no res (uns quants passadissos) es queda ben grogui! Es va fent una boleta i recolza el cap contra meu, jo pujo una mica la tela o descordo més la motxilleta perquè el cap li quedi ben agafat i au! a clapar!
    • Sé que em té com a referent quan passejem i veu coses desconegudes (és un dels motius pels quals és important que no miri cap enfora, el nen sempre ha d'anar mirant cap al portejador), es pot arraulir a mi, tocar-me, mirar-me...
    • Sé que la postura que adopta és la correcta (segona raó per la qual sempre ha d'anar cara endins): esquena corvadeta i cames en posició de granoteta.
    • I sobretot...puc donar-li el pit a qualsevol lloc! De compres o mentre feinejo, fent la passejada, en una festa d'aniversari...

    O sigui que a casa hi tenim un petit koala! 


      dimarts, 11 d’octubre del 2011

      Claudio Naranjo i el part

      Us deixo un vídeo del Claudio Naranjo parlant sobre el part. El vídeo és un trosset curt de l'entrevista. 
      La primera vegada que vaig sentir a parlar del Claudio Naranjo va ser durant la meva formació com a Terapeuta Gestalt i la veritat és que em va encantar. Tinc pendent de llegir el seu llibre sobre l'educació.
      En fi, com sempre molt clar i directe:

      "Hay mucha patologia que deriva de la interferencia con lo natural, y la más grande es la separación de los niños de las madres..."

       

      dissabte, 8 d’octubre del 2011

      El diari de la infància

      Des que vaig saber que estava embarassada que faig un diari del Guerau. Allà hi han escàners de les ecografies, tots els informes de l'embaràs i emocions, pensaments, sensacions que vaig tenir. Em va ajudar molt a preparar-me durant l'espera, a ser conscient dels canvis que viuriem el C. i jo, a posar en ordre tots aquests sentiments que de sobte em venien només de pensar en l'arribada d'un nou ésser a la meva vida. I ho feia pensant en que ell segurament ho llegiria, i això m'obligava a fer-ho planer, sense embuts ni palles mentals. També hi ha la crònica del part i fotos del seu naixement. I evidentment la seva evolució. Quan puc hi anoto coses interessants que van passant, el nostre dia a dia, les evolucions psicomotrius dels seus mesaris....Enganxo els dibuixets dels papers de regals, postaletes, informes pediàtrics, etiquetes de la roba...
      De petita la meva mare en feia, de diaris. En va fer un per mi i un per la meva germana i recordo que m'agradava molt llegir-lo i conèixer la meva història, la del meu naixement, la dels meus primers dies, saber com vaig viure les primeres vacunes, les primeres paraules, l'entrada a l'escola, les anècdotes... La d'hores que ens hem passat la meva germana i jo llegint els nostres diaris! Quan passava alguna cosa divertida o fora del comú sempre demanàvem que ho escrivís al diari per recordar-ho. Fa uns anys me'ls va regalar pel meu aniversari (són unes quantes carpetes que van dels 0 als 18 anys!) i ara que tinc un nen em fa gràcia rellegir-lo perquè ho faig amb una altra mirada.

      La veritat és que últimament no tinc tant temps per escriure però faig el que bonament puc. A mi també em va bé perquè és la manera de no oblidar-me de res, ja que tinc la sensació que amb els anys puc no recordar algunes sensacions que tinc ara, puc no recordar com era el Guerau quan era recén nascut....i em sabria molt greu que em preguntés coses i no les sabés respondre... (perquè la meva memòria va com va, i últimament sembla ben rovellada!)

      Crec que portar el diari al Guerau m'ajuda a ordenar les coses que van passant, els avenços que va fent, m'ajuda a recordar situacions amb tot detall...i a plasmar la quotidianeitat familiar que a vegades costa que quedi clara en un àlbum de fotos.
      O sigui que entre el bloc i el diari, espero recordar-ho tot, tot i tot!

      dimarts, 4 d’octubre del 2011

      Conciliació Real JA!


      Volem criar als nostres fills i filles!

      dilluns, 3 d’octubre del 2011

      "La lactància salvatge", per Laura Gutman.


      http://www.behance.net/lemelonrouge
      www.francescpalomas.com

      Ahir va començar la Setmana Mundial de la Lactància Materna, que a Catalunya i a Espanya es cel·lebra la primera setmana d'octubre. A la resta del món es cel·lebra a l'agost, i és una mica un embolic de dates. En el seu moment ja vaig publicar un post per participar en una iniciativa de la blogsfera en relació a la SMLM 2011.Però bé, no podia deixar passar una ocasió com aquesta, i per tant aprofito per publicar un article de la Laura Gutman que m'encanta. Disfruteu-lo!

       La lactancia salvaje

      La mayoría de las madres que consultamos por dificultades en la lactancia estamos preocupadas por saber cómo hacer las cosas correctamente, en lugar de buscar el silencio interior, las raíces profundas, los vestigios de femineidad y apoyo efectivo por parte de los individuos o las comunidades que favorezcan el encuentro con su esencia personal.

      La lactancia es manifestación pura de nuestros aspectos más terrenales y salvajes que responden a la memoria filogenética de nuestra especie. Para dar de mamar sólo necesitamos pasar casi todo el tiempo desnudas, sin largar a nuestra cría, inmersas en un tiempo fuera del tiempo, sin intelecto ni elaboración de pensamientos, sin necesidad de defenderse de nada ni de nadie, sino solamente sumergidas en un espacio imaginario e invisible para los demás.

      Eso es dar de mamar. Es dejar aflorar nuestros rincones ancestralemente olvidados o negados, nuestros instintos animales que surgen sin imaginar que anidaban en nuestro interior. Es dejarse llevar por la sorpresa de vernos lamer a nuestros bebés, de oler la frescura de su sangre, de chorrear entre un cuerpo y otro, de convertirse en cuerpo y fluidos danzantes.

      Dar de mamar es despojarse de las mentiras que nos hemos contado toda la vida sobre quienes somos o quienes deberíamos ser. Es estar desprolijas, poderosas, hambrientas, como lobas, como leonas, como tigresas, como canguras, como gatas. Muy relacionadas con las mamíferas de otras especies en su total apego hacia la cría, descuidando al resto de la comunidad, pero milimétricamente atentas a las necesidades del recién nacido.

      Deleitadas con el milagro, tratando de reconocer que fuimos nosotras las que lo hicimos posible, y reencontrándonos con lo que haya de sublime. Es una experiencia mística si nos permitimos que así sea.

      Esto es todo lo que necesitamos para poder dar de mamar a un hijo. Ni métodos, ni horarios, ni consejos, ni relojes, ni cursos. Pero sí apoyo, contención y confianza de otros (marido, red de mujeres, sociedad, ámbito social) para ser sí misma más que nunca. Sólo permiso para ser lo que queremos, hacer lo que queremos, y dejarse llevar por la locura de lo salvaje.

      Esto es posible si se comprende que la psicología femenina incluye este profundo arraigo a la madre-tierra, que el ser una con la naturaleza es intrínseco al ser esencial de la mujer, y que si este aspecto no se pone de manifiesto, la lactancia simplemente no fluye. No somos tan diferentes a los ríos, a los volcanes, a los bosques. Sólo es necesario preservarlos de los ataques.

      Las mujeres que deseamos amamantar tenemos el desafío de no alejarnos desmedidamente de nuestros instintos salvajes. Lamentablemente solemos razonar y leer libros de puericultura, y de esta manera perdemos el eje entre tantos consejos supuestamente “profesionales”.

      La insistencia social y en algunos casos las sugerencias médicas y psicológicas que insisten en que las madres nos separemos de los bebés, desactiva la animalidad de la lactancia. Posiblemente la situación que más depreda y devasta la confianza que las madres tenemos en nuestros propios recursos internos, es esta creencia de que los bebés se van a malacostrumbrar si pasan demasiado tiempo en nuestros brazos. La separación física a la que nos sometemos como díada entorpece la fluidez de la lactancia. Los bebés occidentales duermen en los moisés o en los cochecitos o en sus cunas demasiadas horas. Esta conducta sencillamente atenta contra la lactancia. Porque dar de mamar es una actividad corporal y energética constante. Es como un río que no puede parar de fluir: si lo bloqueamos, desvía su caudal.

      Contrariamente a lo que se supone, los bebés deberían ser cargados por sus madres todo el tiempo, incluso y sobre todo cuando duermen. Porque se alimentan también de calor, brazos, ternura, contacto corporal, olor, ritmo cardíaco, transpiración y perfume. La leche fluye si el cuerpo está permanentemente disponible. La lactancia no es un tema aparte. O estamos madre y bebé compenetrados, fusionados y entremezclados, o no lo estamos. Por eso, dar de mamar equivale a tener al bebé a upa, todo el tiempo que sea posible. No hay motivos para separar al bebé de nuestro cuerpo, salvo para cumplir con poquísimas necesidades personales. La lactancia es cuerpo, es silencio, es conexión con el submundo invisible, es fusión emocional, es entrega.

      Dar de mamar es posible si dejamos de atender las reglas, los horarios, las indicaciones lógicas y si estamos dispuestas a sumergirnos en este tiempo sin tiempo ni formas ni bordes. También si nos despojamos de tantas sillitas, cochecitos y mueblería infantil, ya que un pañuelo atado a nuestro cuerpo es suficiente para ayudar a los brazos y las espaldas cansadas. Incluso si trabajamos, incluso si hay horas durante el día en que no tenemos la opción de permanecer con nuestros bebés, tenemos la posibilidad de cargarlos en brazos todo el tiempo que estemos en contacto con ellos.

      Es verdad que hay que volverse un poco loca para maternar. Esa locura nos habilita para entrar en contacto con los aspectos más genuinos, inabordables, despojados, salvajes, impresentables, sangrantes de nuestro ser femenino. Así las cosas, que nos acompañe quien quiera y quien sea capaz de no asustarse de la potencia animal que ruge desde nuestras entrañas.


      Laura Gutman

      diumenge, 2 d’octubre del 2011

      Fins quan dura?

      Amb l'embaràs vaig notar molts canvis: la panxa creix, els pits agafen volum, les caderes s'eixamplen,... i el centre de gravetat es desplaça. Però el que no m'havia advertit ningú era que el meu cervell també es desplaçaria entrant en un món "a part" del món real. A nivell intelectual vaig notar molts canvis: dificultats de concentració i memorització, oblids, dificultat d'organització,... I jo, ilusa de mi, vaig pensar que segurament això em duraria només durant l'embaràs, que després de parir milloraria. Però no. Em segueix costant moltíssim recordar les coses, organitzar-me, estudiar, plantejar propostes creatives, teixir un discurs amb un mínim de sentit...  Tinc la sensació que visc en un univers paral·lel, on només sóc capaç d'organitzar-me amb les coses del nen. I per tant, la meva pregunta és: fins quan dura això? perquè suposo que en algún moment o altre les meves capacitats tornaran a lloc, oi???
      Sé que amb la maternitat el cervell canvia, sobretot l'hipotàlem  i l'amígdala, facilitant la motivació d'aprenentatge dels nous coneixements que implica la criança del bebé i els sentiments d'empatía i vinculació cap al nou ésser. Hi ha estudis que diuen que també canvia la zona pre-frontal, que s'encarrega de la planificació i la organització, fent que la mare sigui més capaç de dur a terme les tasques de cura del recén nascut i la resolució de problemes. Però clar, jo em pregunto... si, d'acord, sóc hàbil en tot allò referent al nen. Però i en tota la resta? He perdut les facultats?


      Navegant per internet buscant la resposta a les meves preguntes m'he topat amb una entrevista a la periodista d'investigació i premi Pullitzer Katherine Ellison, autora d'un llibre que es diu "La inteligencia maternal". Podeu trobar un fragment del llibre a la web d'El País. L'entrevista (de la Contra de la Vanguardia) és molt interessant i l'he trobat publicada a la web de El blog alternativo.
      Destaco coses que m'han cridat l'atenció, però us recomano llegir-vos tota l'entrevista, ja que parla dels canvis del cervell en homes i dones.
      ¿Cuando nos quedamos embarazadas se nos reduce el cerebro?
      Si, y no recupera su tamaño hasta seis meses después del parto. Se dan cambios muy serios en el cerebro de una mujer que se convierte en madre, y también en el cerebro paterno.
       Bé, tenint en compte que el Guerau ja ha fet els 7 mesos, el meu cervell va amb retard.... ai senyor.... I si, és cert que he notat molts canvis. Realment tinc mooolt aguditzada tota la part poc cerebral: la intuïció, l'emotivitat, el contacte corporal, el sentit de protecció.... que òbviament també controla el cervell però que són la part menys racional, per dir-ho d'alguna manera. Que això em passi a mi, que sóc/era taaaant racional, doncs és un canvi enorme!

      ¿Entonces es normal meter las llaves en la nevera y la leche en el cajón de los calcetines?
      Las madres, me dijo el neurocientifico Allan Zinder son como Einstein que también perdía sus llaves porque su cerebro estaba ocupado en cosas de vital importancia.
      Doncs mira, em quedo més tranquila! :) 
      La veritat és que les coses relacionades amb el nen les domino molt millor (tot i que l'altre dia em vaig descuidar d'anar a vacunar-lo...)

      ¿La maternidad comprometida mejora el rendimiento profesional?
      El comprometido y duro entrenamiento que supone la maternidad aporta a la mujer una gran capacidad para cumplir plazos, coordinar múltiples tareas, buscar salidas creativas a los problemas, encajar interrupciones frecuentes y permanecer impasible en plena crisis. Tener un hijo es una escuela. 
       M'alegra saber que podré fer tot això! Si que és cert que últimament sóc més impassible davant de coses que abans m'haurien posat dels nervis. És un començament...

      En fi, que m'hauré de llegir el llibre per viam si en trec l'aigua clara de tot plegat.
      De totes maneres, si per tornar a adquirir les meves capacitats he de perdre l'instint que se m'ha aguditzat ara...millor em quedo com estic! Més despistada però més emocional, fusionada, connectada...
      Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...