dilluns, 28 de novembre del 2011

Out of energy...


Fa molts dies que no escric, i és que s'ha ajuntat la falta de temps amb un acostipat a tres bandes.
No sé pas com, algú dels 3 va agafar un refredat i ara el tenim tots. Anem amb els mocadors per tota la casa, el suero, i les boletes homeopàtiques. Tot un espectacle.
El Guerau pobret és el que més fa patir perquè no es troba gaire bé i li costa respirar. No suporta que li posem el suero fisiològic al nas i intenta evitar-ho de totes les maneres possibles, fent que em senti fatal al veure'l plorar mentre el subjecto per posar-li a la força. Sé que és perquè ell pugui respirar millor i que és el que he de fer, però no puc evitar sentir-me malament perquè l'estic forçant a fer una cosa que per ell és desagradable.
Algú ha trobat la solució?

Per altra banda em sento molt cansada, no descanso correctament perquè tinc mil coses al cap, em costa respirar i vetllo al petit tota la nit (que té la santa mania de destapar-se). I és que quan escric és a la nit, mentre el petit dorm plàcidament al meu costat i jo puc fer coses "meves". Però es que estic taaan cansada que molts cops m'adormo amb el portàtil encès, o simplement em fa mandra aixecar-me del llit per anar-lo a buscar, o em fa mandra escriure i em quedo reflexionant o mirant blogs a través del Ipod.


Per altra banda, sembla que el peque gestiona el seu refredat i s'autorregula molt bé, dorm més del normal (a braços, cosa que em permet descansar a mi també), menja poquet i fa sobretot molt pit,  i juga estones curtes però molt intenses. Ara està agafant confiança en els seus moviments i ens té al seu pare i a mi ben atents, perquè es deixa anar dels llocs on està agafat per intentar caminar sol. De moment només s'ha endut alguna trompada lleu contra els mobles, i li hem evitat algún mal major.

En fi, només dir-vos que potser estaré uns dies out, per acabar-me de recuperar.

Petons!

dilluns, 21 de novembre del 2011

9 mesos

Doncs el petit ja ha fet els nou mesos d'exterogestació!
Últimament estic molt més sensiblona del normal, i em quedo embadalida mirant-lo i pensant en com era de petit quan va néixer, en com ha crescut. I és que el veig taaaan gran! Suposo que això deu passar tota la vida però m'envaeix una sensació tota extranya quan me n'adono com creix de ràpid i com es va formant, experimentant, aprenent... I és que ara el Guerau comença a conformar la seva personalitat, expressant amb vehemència quant un cosa no li agrada i demanant el que necessita o vol.
El que més li agrada és fer d'explorador i investigar el funcionament de les coses. Em sorprèn com va aprenent mica en mica l'ús que en fem dels objectes quotidians, com investiga les diferents maneres d'arribar on ell vol, com s'emociona davant de noves gestes, canços, jocs,...

A nivell motriu segueix avançant molt, doncs té un domini molt gran del seu cos i de com aixecar-se i ajupir-se amb l'ajuda d'un suport. S'aguanta dret sense ajuda durant uns segons, i camina per tot arreu agafat als mobles, passant d'un moble a l'altre quan la situació ho requereix. Nosaltres no el posem mai dret, només li donem la mà com a suport si ell la demana (i de fet ens la deixa anar un cop s'ha agafat a una altra cosa), i em meravello veient la capacitat per buscar punts de suport, per avaluar-ne la rigidesa i l'estabilitat... i clar, a vegades s'equivoca, però per això hi som nosaltres! Si veiem que cau en una bona postura no intervenim, només per evitar alguna caiguda de morros o cops forts. Això implica ser-hi SEMPRE mentre ell juga a enfilar-se, cosa que no ens deixa gaire temps per fer res.

On hem fet un retrocés ha estat en el tema del menjar, doncs últimament tinc un fill adicte al pa. Es torna boig quan ens veu preparar-lo o que en mengem, s'emociona moltíssim a si entra a la cuina i veu la bossa del pa o un dels seus panets especials (sense sal). De fet, des del mes passat quasi no menja una altra cosa! Una mica de vedella, de peix, verduretes, pasta...però sobretot pa (amb pernil) i mandarines! Diria que la dieta base dels 8 als 9 mesos del Guerau ha estat la teta, el pa i les mandarines. En fi, suposo que ja li passarà la dèria!

Ara el que notem molt és que no es perd res, està atent a tooot el que passa al seu voltant. Ja de petit sempre ha estat molt observador, però ara notem que arriba a tot. Ho mira tot, sap on estan els objectes que no troba, sap on cal anar a buscar les joguines i com agafar-les, es fixa i intenta agafar del nostre plat el que és diferent del seu... i segueix resisint-se a anar vestit!

Total, ha passat el mes volant i el peque ja en té un altre!

Feliç mesari, príncep!

dijous, 17 de novembre del 2011

Les sabates (i la fi del drama)

En relació al post de la setmana passada sobre els moviments lliures, en aquest voldria parlar sobre el tema de les sabates per a nadons i com ha encaixat el Guerau les seves primeres sabates.
Hi ha estudis que apunten a la importància de deixar els bebés descalços donat l'alta sensibilitat per processar informació i flexibilitat que tenen els peus dels bebés, que dura fins als 9 mesos aproximadament. Els estímuls sensorials de tacte, temperatura, presió que processen a través dels peus acceleren la maduració propioceptiva dels infants i la flexibilitat que tenen als peus quan són petits els permet fer moviments que quan creixin no podran fer. Per tant, res de sabates per "fer bonic" fins que no començen a caminar o desplaçar-se.
Si voleu llegir un article molt interessant sobre la importància d'anar descalç, podeu veure'l aquí

Doncs bé, després d'anar tota la seva vida descalç (o amb mitjons si feia fred) al Guerau li vam comprar les primeres sabates. Són de gateig i caminar, molt flexibles però sòlides. I va començar el drama....
No volia posar-se les sabates de cap de les maneres, feia uns plors terribles (pitjor que quan el vestim, que ja és dir!) i es quedava quiet, sense moure's.
Tot i que per casa volem que continui anant descalç o amb mitjons si fa fred  ens interessa que pel parc aprengui a anar calçat, ja que ara no s'està quiet a un lloc com abans, sinó que gateja, s'enfila, es desplaça.
Total, que ho anàvem intentant però no hi havia manera humana de posar-li les sabates sense que ens fes un drama. Els hi deixavem per jugar, li cantàvem, feiem tonteries....però res. Fins que al seu pare se li va ocórrer la solució!

Va agafar unes sabates seves que també van amb velcro i es va dedicar a obrir i tancar les tiretes, fent soroll. Això va cridar molt l'atenció del peque que s'hi va fixar ràpidament, i aleshores el C. va fer el mateix amb les sabates del Guerau. Es veu que es van divertir d'allò més obrint i tancant el velcro! Fins que, al cap d'una estona, va intentar calçar-lo i es va deixar posar les sabates!
Jo vaig arribar de treballar i em vaig trobar amb el problema resolt!
Ara li agraden molt les seves sabates amb velcro, i no hem tingut més problemes per posar-li! Això si, hem de fer una mica de xou cada vegada que les volem posar!

dimarts, 15 de novembre del 2011

Polítiques de conciliació

No volia entrar en política al blog, i menys encara estant tan aprop de les eleccions generals. Però des de diumenge que estic emprenyada com una mona i ho he de deixar anar.

Des de Conciliación Real Ya, es van plantejar una sèrie de preguntes sobre conciliació a través del Twitter a diferents polítics. Cal dir que la majoria ni es van dignar a contestar, però el que més m'ha emprenyat ha estat la resposta que s'ha donat des d'un partit que es fa dir d'esquerres, podeu llegir algunes de les seves respostes aquí.
Hi dóno voltes i es que no puc entendre-ho. I m'emprenya molt.

Valgui per davant que em considero feminista. I és per aquest motiu que no puc entendre com des de grups que es fan dir progressistes veuen com una lacra social que la dona es quedi a casa cuidant del seu fill.
El feminisme no és equiparar la dona amb l'home, és valorar a la dona com el que és, empoderant-la. No es poden igualar coses que no són iguals. Voler que la dona adopti els mateixos rols que té l'home és pedant, i aquest discurs paternalista de "la baixa només de 16 setmanes perquè si no us confineu i margineu a casa" és insultant, degradant i masclista.
Com a dona tinc el poder de gestar, parir i alletar. Però això ara es veu que no és políticament correcte, que per anar bé li haurien de sortir uns pits al meu home per alletar-lo el 50% de les vegades, i a mitja gestació el fetus hauria de canviar de panxa pel tema de la paritat. En fi...

El Sr. en qüestió també parla de la lactància materna, dient que els 6 mesos que recomana la OMS no ha de ser dogma, i que no és científic. Bé, aquí em pregunto dues coses: o bé tenim uns polítics molt ben sucats per les indústries farmacèutiques o bé són uns ignorants. No entraré a parlar dels beneficis de la lactància materna, perquè a més de la lactància hi ha un munt de raons per les quals s'hauria d'allargar la baixa de maternitat, entre elles la importància d'un vincle afectiu entre la díada mare-nadó.
Qui fa la funció de maternar és la mare. El pare és un element clau en la criança, sostenint (en tots els sentits) a la mare durant el període de maternatge.

El que els polítics no entenen és que com a dona sóc capaç de decidir.  Decidir si vull quedar-me a casa criant el meu fill o si vull incorporar-me al món laboral. I qui ha de garantir aquest poder de decisió és l'Estat, amparant-me trii el que trii, facilitant baixes maternals llargues, facilitant reduccions de jornada, vetllant perquè es compleixin uns horaris de conciliació adequats.

Des d'aquí vull felicitar a tota la gent de Conciliación Real Ya, que tenen nova pàgina web, blog, facebook, Google+...i es mouen un munt!

dimecres, 9 de novembre del 2011

Moviments lliures

Ara que el Guerau comença a conquerir l'espai de casa, em meravello amb la consciència que posa en tots els seus moviments. Avalua les seves posibilitats i estudia la manera de fer el que vol sense prendre mal. I, evidentment, molts cops cau de cul i ha de tornar-ho a intentar!
Quan el Guerau tenia un parell de mesos de vida extrauterina, vaig trobar un document basat en les teories d'Emmi Pikler que explicava la importància de respectar el desenvolupament natural del nen, sense intervenir-hi.
A partir d'aleshores, cap als 3 mesos, vam intentar que comencés a passar més hores a terra que no pas a la ganduleta, de cara cap amunt. Al principi no feia res, contemplava el sostre, el mòbil, la meva cara... i intentava fer algún moviment, sense èxit. Poc a poc, es va anar girant de costat, boca avall, més tard va començar els moviments d'arrastrar-se, a moure les cames i braços per aprendre a seure i gatejar, a posar-se dret....
Crec que el que més m'ha costat ha estat no intervenir. I inclús en algún moment crec que vam forçar algun moviment, posant-lo assegut per jugar quan encara no n'havia après per si sol.
Cal tenir en compte que a vegades, intentant ajudar, el que fem és col·locar al nen en una postura per la qual no està preparat (ni el seu cervell, ni la seva columna, ni la seva musculatura), creant-li una sensació d'inseguretat enorme.


Recordau que si impulsau l’infant a fer allò que encara no està preparat per fer, és a dir,
accelerau el seu propi procés intentant que respongui a les vostres expectatives en lloc
d’acceptar-lo tal com és, contribuireu a crear un infant temorenc, insegur, depenent de l’adult; se
l’haurà de vigilar contínuament perquè no mesurarà les seves possibilitats ni adquirirà la
noció de perill. En canvi, els infants que es desenvolupen al seu propi ritme són segurs,
independents i molt rares vegades es fan mal, perquè coneixen els seus límits i les seves
possibilitats. 

Un dels altres temes cabdals és la importància d'acondicionar l'entorn per tal que el nen sigui lliure d'explorar-lo. En el nostre cas, la casa és antiga i plena de perills. De moment tenim acondicionat el menjador, sense objectes perillosos, amb una zona toveta i segura, llocs on enfilar-se i on caure...
Realment  m'agradaria poder adaptar tota la casa, que pogués campar lliurement i fer-se seu l'espai, però és inviable. Ni econòmicament ni logísticament. O sigui que ara per ara s'haurà de conformar amb el menjador!


Per més informació:
Fragment del llibre d'Emmi Pikler, Moverse en libertad
Web de l'Associació Internacional Pikler


dilluns, 7 de novembre del 2011

Declaración sobre el llanto de los bebés

Fa un temps, davant l'augment de teories conductistes (les predominants a la carrera de Psicologia), varis experts pedagogs, psicòlegs, pediatres, llevadores, mestres... van redactar aquest manifest que he rellegit avui. Us el copio:

Hombres y mujeres, científicas y profesionales que trabajamos en distintos campos de la vida y del conocimiento, madres y padres preocupados por el mundo en el que nuestros hijos e hijas van a crecer, hemos creído necesario hacer la siguiente declaración:
Es cierto que es frecuente que los bebés de nuestra sociedad Occidental lloren, pero no es cierto que sea normal. Los bebés lloran siempre por algo que les produce malestar: sueño, miedo, hambre o, lo más frecuente y que suele ser causa de los anteriores, la falta del contacto físico con su madre u otras personas del entorno afectivo.
El llanto es el único mecanismo que los bebés tienen para hacernos llegar su sensación de malestar, sea cual sea la razón del mismo; en sus expectativas, en su continuum filogenético no está previsto que ese llanto no sea atendido, pues no tienen otro medio de avisar sobre el malestar que sienten ni pueden por sí mismos tomar las medidas para solventarlo.
El cuerpo del bebé recién nacido está diseñado para tener en el regazo materno todo cuanto necesita, para sobrevivir y para sentirse bien: alimento, calor, apego. Por esta razón, no tiene noción de la espera, ya que estando en el lugar que le corresponde, tiene a su alcance todo cuanto necesita. El bebé criado en el cuerpo a cuerpo con la madre desconoce la sensación de necesidad, de hambre, de frío, de soledad, y no llora nunca. Como dice la norteamericana Jean Liedloff, en su obra "El Concepto del Continuum", el lugar del bebé no es la cuna ni la sillita ni el cochecito, sino el regazo humano. Esto es cierto durante el primer año de vida y los dos primeros meses de forma casi exclusiva (de ahí la antigua famosa cuarentena de las recién paridas). Más tarde, los regazos de otros cuerpos del entorno pueden ser sustitutivos durante algún rato. El propio desarrollo del bebé indica el fin del periodo simbiótico: cuando se termina la osificación y el bebé empieza a andar. Entonces, empieza poco a poco a hacerse autónomo y a deshacerse el estado simbiótico.

La verdad es obvia, sencilla y evidente.
El bebé lactante toma la leche idónea para su sistema digestivo y además puede regular su composición con la duración de las tetadas, con lo cual el bebé criado en el regazo de la madre no suele tener problemas digestivos.
Cuando la criatura llora y no se le atiende, llora con más y más desesperación porque está sufriendo. Hay psicólogos que aseguran que cuando se deja sin atender el llanto de un bebé más de tres minutos, algo profundo se quiebra en la integridad de la criatura, así como la confianza en su entorno.
Los padres, que hemos sido educado en la creencia de que es normal que los niños lloren y de que hay que dejarles llorar para que se acostumbren y que, por ello, estamos especialmente insensibilizados para que su llanto no nos afecte, a veces no somos capaces de tolerarlo. Como es natural si estamos un poco cerca de ellos, sentimos su sufrimiento y lo sentimos como un sufrimiento propio. Se nos revuelven las entrañas y no podemos consentir su dolor. No estamos del todo deshumanizados. Por eso, los métodos conductistas proponen ir poco a poco, para cada día aguantar un poquito más ese sufrimiento mutuo. Esto tiene un nombre común, que es la administración de la tortura, pues es una verdadera tortura la que infligimos a los bebés, y a nosotros mismos, por mucho que se disfrace de norma pedagógica o pediátrica.

Varios científicos estadounidenses y canadiense (biólogos, neurólogos, psiquiatras, etc.), en la década de los noventa, realizaron diferentes investigaciones de gran importancia en relación a la etapa primal de la vida humana. Demostraron que el roce piel con piel, cuerpo a cuerpo, del bebé con su madre y demás allegados produce unos moduladores químicos necesarios para la formación de las neuronas y del sistema inmunológico. En definitiva, que la carencia de afecto corporal trastorna el desarrollo normal de las criaturas humanas. Por eso los bebés, cuando se les deja dormir solos en sus cunas, lloran reclamando lo que su naturaleza sabe que les pertenece.

En Occidente se ha creado en los últimos 50 años una cultura y unos hábitos, impulsados por las multinacionales del sector, que elimina este cuerpo a cuerpo de la madre con la criatura y deshumaniza la crianza. Al sustituir la piel por el plástico y la leche humana por la leche artificial, se separa más y más a la criatura de su madre. Incluso se han fabricado intercomunicadores para escuchar al bebé desde habitaciones alejadas de la suya. El desarrollo industrial y tecnológico no se ha puesto al servicio de las pequeñas criaturas humanas, llegando la robotización de las funciones maternas a extremos insospechados.
Simultáneamente a esta cultura de la crianza de los bebés, la maternidad de las mujeres se medicaliza cada vez más; lo que tendría que ser una etapa gozosa de nuestra vida sexual, se convierte en una penosa enfermedad. Entregadas a los protocolos médicos, las mujeres adormecemos la sensibilidad y el contacto con nuestros cuerpos, y nos perdemos una parte de nuestra sexualidad: el placer de la gestación, del parto y de la exterogestación, lactancia incluida. Paralelamente las mujeres hemos accedido a un mundo laboral y profesional masculino, hecho por los hombres y para los hombres, y que por tanto excluye la maternidad; por eso la maternidad en la sociedad industrializada ha quedado encerrada en el ámbito privado y doméstico. Sin embargo, durante milenios la mujer ha realizado sus tareas y sus actividades con sus criaturas colgadas de sus cuerpos, como todavía sucede en las sociedades no occidentalizadas. La imagen de la mujer con su criatura tiene que volver a los escenarios públicos, laborales y profesionales, so pena de destruir el futuro del desarrollo humano.
A corto plazo parece que el modelo de crianza robotizado no es dañino, que no pasa nada, que las criaturas sobreviven; pero científicos como Michel Odent (1999 y www.primal-health.org), apoyándose en diversos estudios epidemiológicos, han demostrado una relación directa entre diferentes aspectos de esta robotización y las enfermedades que sobrevienen en la edad adulta. Por otro lado, la violencia creciente en todos los ámbitos tanto públicos como privados, como han demostrado los estudios de la psicóloga suizo-alemana Alice Miller (1980) y del neurofisiólogo estadounidense James W. Prescott (1975), por citar sólo dos nombres, también procede del maltrato y de la falta de placer corporal en la primera etapa de la vida humana. También hay estudios que demuestran la correlación entre la adicción a las drogas y los trastornos mentales, con agresiones y abandonos sufridos en la etapa primal. Por eso, los bebés lloran cuando les falta lo que se les quita; ellos saben lo que necesitan, lo que les correspondería en ese momento de sus vidas.

Deberíamos sentir un profundo respeto y reconocimiento hacia el llanto de los bebés, y pensar humildemente que no lloran porque sí, o mucho menos, porque son malos. Ellas y ellos nos enseñan lo que estamos haciendo mal.
También deberíamos reconocer lo que sentimos en nuestras entrañas cuando un bebé llora; porque pueden confundir la mente, pero es más difícil confundir la percepción visceral. El sitio del bebé es nuestro regazo; en esta cuestión, el bebé y nuestras entrañas están de acuerdo, y ambos tienen sus razones.
No es cierto que el colecho (la práctica de que los bebés duerman con sus padres) sea un factor de riesgo para el fenómeno conocido como muerte súbita. Según The Foundation for the Study of Infant Deaths, la mayoría de los fallecimientos por muerte súbita se producen en la cuna. Estadísticamente, por lo tanto, es más seguro para el bebé dormir en la cama con sus padres que dormir solo (Angel Alvarez www.primal.es).

Por todo lo que hemos expuesto, queremos expresar nuestra gran preocupación ante la difusión del método propuesto por el neurólogo E. Estivill en su libro "Duérmete Niño" (basado a su vez en el método Ferber divulgado en Estados Unidos), para fomentar y ejercitar la tolerancia de los padres al llanto de sus bebés. Se trata de un conductismo especialmente radical y nocivo teniendo en cuenta que el bebé está aún en una etapa de formación. No es un método para tratar los trastornos del sueño, como a veces se presenta, sino para someter la vida humana en su más temprana edad. Las gravísimas consecuencias de este método, han empezado ya a ponerse de manifiesto.
Necesitamos una cultura y una ciencia para una crianza acorde con nuestra naturaleza humana, porque no somos robots, sino seres humanos que sentimos y nos estremecemos cuando nos falta el cuerpo a cuerpo con nuestros mayores. Para contribuir a ello, para que tu hijo o tu hija deje de sufrir YA, y si te sientes mal cuando escuchas llorar a tu bebé, hazte caso; cógele en brazos para sentirle y sentir lo que está pidiendo. Posiblemente sólo sea eso lo que quiere y necesita, el contacto con tu cuerpo. No se lo niegues.

Cuando un recién nacido aprende en una sala de nido que es inútil gritar... está sufriendo su primera experiencia de sumisión. (Michel Odent)

Para más información, te recomendamos los siguientes libros:
  • Nuestros hijos y nosotros, M.F. Small, Ed. VergaraVitae (Buenos Aires)
  • Bésame mucho, Carlos González, Ed. Temas de Hoy
  • El Concepto del continuum (En busca del bienestar perdido), Jean Liedloff, Ed. Obstare
  • El bebé es un mamífero, Michel Odent, Ed. Mandala
(extret de la web de Crianza Natural)

diumenge, 6 de novembre del 2011

La primera dent fa acte de presència!

Com era d'esperar, i molt a pesar meu (sobretot dels meus pits), sembla ser que comença el periple de la sortida de les dents i les mossegades. A mi ja m'estava bé que triguéssin a sortir, però fa un parell de dies que vaig tocar la geniva del peque i, voilà, vaig notar ben bé la denteta!
De fet, tal i com comentava a l'entrada dels 8 mesos del Guerau, ja feia bastants dies que estava molt angoixós: es posava els dits i la mà a la boca, es posava a plorar de sobte sense un motiu aparent, es despertava mil cops a la nit, salivava moltíssim,... i sobretot volia molts braços i molta teta. Jo ja em pensava que eren les dentetes, o sigui que li hem anat donant un mossegador d'aquells refrigerats que li agraden molt. 
També ens va agafar febre algún dia. Com que havia llegit que la sortida de les dents no provoquen febre vam anar al pediatra que ens va confirmar que el nen estava sa com un roure i que podien ser les dents, que fan baixar moltíssim les defenses i el cos combat qualsevol tonteria amb febreta. En fi... el tema de les defenses baixes ha quedat demostrat aquesta setmana, doncs ens ha agafat un constipat amb mocs i tos que déu ni dó! Pobret...
I bé, hem passat un dia que semblava que l'agonia de les dents havia acabat però ara ja hi tornem a ser... sembla que la del costat també vol sortir! :) 

divendres, 4 de novembre del 2011

La panera dels tresors

Avui hem estat jugant amb la panera dels tresors.
La panera que hem trobat és una mica rudimentària, però de moment ja ha fet el fet!
Podeu trobar informació sobre com fer una panera dels tresors en aquesta web. I els objectes a posar-hi en aquest document.
Tal i com està plantejada ha de ser una panera gran amb un mínim de 60 objectes. Jo trobo que és massa contingut (i més, coneixent al meu peque que ho voldria treure tot i s'acabaria estressant) i he posat poques coses per tal que les pugui investigar i observar sense atabalar-se. Això si, tot ben net i rentat per si s'ho posa a la boca.
Un dels elements importants d'aquest joc és que l'adult hi ha de ser present però sense intervenir (a no ser que es creés una situació de perill, clar).
Avui li he fet amb alguns elements de tardor i d'altres que tenia per casa, però la gràcia és anar renovant periòdicament els elements a investigar. A la panera d'avui hi havia:
- fulles que vam anar a recollir l'altre dia
- pinyes
- una taronja
- unes nous
- una cullera de fusta
- una esponja natural

La veritat és que ha estat un èxit. El Guerau s'ha passat una bona estona investigant-ho tot, tocant-ho, posant-s'ho a la boca, fent-ho rodolar pel terra... i finalment ha descobert la panera! I bé... ha improvitzat un instrument musical! Aquí en podeu veure el resultat!

dimarts, 1 de novembre del 2011

"Puerperio y lactancia materna: recuperar el tempo de la maternidad", per Elena Mayorga



Avui entro ràpid per recomanar-vos la lectura d'un article: Puerperio y lactancia materna: recuperar el tempo de la maternidad. 
L'he llegit i ha estat com veure en paraules el que he estat sentint des que vaig parir. Ja durant l'embaràs vaig meditar molt sobre el tema de la sombra, coses que m'anaven venint al cap de quan vaig treballar la meva infància durant la meva formació Gestalt. Després vaig llegir a la Laura Gutman, el llibre de La maternidad y el encuentro con la propia sombra, que em va fer reflexionar i pensar en moltes coses. I després de parir doncs les reflexions, els pensaments...es van apartar per donar lloc a un instint molt més salvatge, vivencial, emocional, sensitiu, connectat. I no ho havia relacionat amb la lactància. Tot i que és cert que les reflexions creatives i emocionats, les meditacions d'ara. són amb el nen al pit, quan em deixo anar i descanso.

En fi, que m'extenc més del que volia...

Bona castanyada!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...