dilluns, 31 de desembre del 2012

Els posts del 2012


                                              Cap al 2013!!!

I abans d'acabar l'any, tal com vaig fer l'any passat, vull fer un recull d'aquells posts especials o significatius per mi. M'ha costat perquè de l'estiu ençà les publicacions han estat molt disperses! 

  • Vam començar el gener amb un post especial sobre la nit de Reis. Continuo sentint el mateix, i per tant, és per mi un post a rescatar!
  • I també al gener, el Guerau va començar a caminar sol i de manera autònoma per casa, cosa que em va obligar a qüestionar-me el tema de la confiança en la llibertat de moviments autònoms del petit. Ara per ara, aquest és un tema encara vigent, sobretot quan s'enfila a la taula, puja i baixa les escales de casa a tota velocitat, vol saltar al sofà...
  • Al febrer vam celebrar l'any del Guerau amb una gran festa! Va ser un gran esdeveniment!
  • Un altre post que m'agrada és el de la llista de coses que trobo a faltar des que sóc mare. Em va bé recordar-ho de tan en tan i reflexionar-hi per poder buscar estonetes per cuidar-me a mi també!
  • I després de fer l'any, el Guerau va començar a estar "cap enfora". Tota una novetat per a mi!Un post en el que parlo de la importància de respectar les necessitats d'intimitat i expansió.
  • El dia Mundial del Son Feliç va reunir a un munt de bloggeres per reclamar un son tranquil i reparador al costat dels nostres petits.
  • Al juny també publicava un post sobre la importància del joc lliure en els infants. Encara ara, que el Guerau és molt més autònom, he d'insistir perquè el deixin jugar en pau i triar ell mateix què vol fer.
  • Després de 16 mesos, amb l'alimentació complementària quasi introduïda del tot, vaig fer una valoració del mètode del Baby Led Weaning. I malgrat les crítiques, ho tornaria a fer igual.
  • A l'agost, vam celebrar el Dia Mundial de la Lactància Materna. Vaig fer alguns posts parlant de la lactància durant tota la setmana, però el que destaco és el de lactància i treball, la nostra història.
  • I finalment, una reflexió recent sobre els vehicles, el sexe i el gènere, els gens...

Que passeu una molt bona entrada d'any i gaudiu d'un meravellós i intens 2013!
Una abraçada!


dimecres, 26 de desembre del 2012

Bones festes!


dijous, 20 de desembre del 2012

Vehicles!

Tinc un fill obsessionat amb tota mena de vehicles.
El number one són els tractors, sobretot els vermells. Li agraden tant que fins i tot hi somnia, i riu o somica en somnis mentre diu: "el tractor...vermell".

El papa li ha dibuixat aquest tractor tan bonic!

Després vindrien els autobusos, que el tenen fascinat. Quan anem a ciutat es torna boig perquè en veu passar tot sovint i va cridant a ple pulmó BUS, BUS! o sigui que tothom se n'adona que som de poble... :)

I evidentment els cotxes de bombers, de policia, ambulàncies... els "ninonino" que diu ell (tots al mateix sac). Li agraden especialment quan tenen els llums encesos i fan so, clar.

I finalment, les motos i els cotxes. Reconeix tots els cotxes de la família i els cotxes dels seus companys de la llar d'infants.

Parlant amb altres pares i mares, veig que hi ha una tendència general que els nens (en masculí) estiguin realment obsessionats pels vehicles i el motor. Em comentaven l'altre dia els bibliotecaris del bibliobus que molts nens els demanen llibres sobre tractors, però que fins al moment cap nena havia demanat per ells. I clar, jo em pregunto fins a quin punt aquesta tendència cap als tractors, camions, autobusos i demés éssers amb rodes és natural o imposada. 
I és que en el cas del Guerau des de ben petit ha tingut a casa tot tipus de joguines i ha estat ell qui, lliurement, ha triat les que més li han cridat l'atenció. I si, hi ha dies que juga a cuinetes o amb les nines però el que no falla absolutament cap dia és el joc amb els vehicles. 
Que hagi estat ja condicionat sense jo adonar-me'n a que li agradéssin més les "coses de nens"? És possible, però improbable, perquè des de sempre he tingut molt clar aquest tema i no crec pas que jo ni el seu pare l'haguem pogut condicionar de cap manera. I per tant, sincerament, crec que hi ha algún gen amb rodes que influeix en aquestes eleccions...

I vosaltres, què en penseu?


dimecres, 5 de desembre del 2012

Ambient nadalenc

A casa portem uns dies entretinguts fent els preparatius per la decoració nadalenca.
Aquest cap de setmana passat vam treure les fulles i la decoració de tardor i vam començar a substituir-la per la de Nadal. El Guerau anava traient boles, penjolls, cartrons pintats amb purpurina.... de la caixa de Nadal i al·lucinava amb tot! Després ho va anar classificant a sobre el sofà, i les coses que no li agradaven deia NO i les tornava a deixar a la caixa!

 
Del que hem fet nou aquest any  al Guerau li ha agradat molt el seu arbre de feltre. L'hem enganxat a la paret amb cinta de doble cara. Les figuretes són de feltre també, amb un velcro (la part que punxa) al darrere, i d'aquesta manera es poden treure i posar tantes vegades com es desitgi. S'hi passa unes bones estones traient i posant les figuretes! Vaig treure la idea d'aquest bloc: http://www.solandrachel.com/2011/12/pinterest-christmas.html



Aquest any volia un calendari d'advent especial, que el peque pogués manipular i fos fàcil i vistós. Després de contemplar varies opcions, vam fer aquest amb caixetes de cartolina pintada, amb una cinta perquè el Guerau ho pugui obrir fàcilment només tibant. Què us sembla?
A dins hi hem posat monedes de xocolata, figuretes de feltre amb velcro per l'arbre del Guerau, targetes amb activitats nadalenques per fer en família...



 
També hem fet un racó Nadalenc, amb una caixa sensorial amb neu (farina tipus maizena, espuma d'afaitar i purpurina, recepta de http://www.growingajeweledrose.com/2012/11/frosty-fluff-snow-play.html), i alguns dels contes de Reis, Tió, Nadal... que tenim.


 





Total, que amb tant ambient nadalenc, ja ha aparegut el tió! 



dimarts, 13 de novembre del 2012

Vida 1.0

Últimament la vida 1.0 em té totalment absorbida...
El Guerau està molt xerraire i amb unes ganes boges de descobrir, aprendre, tocar, experimentar... i m'ho passo pipa observant-lo i acompanyant tots els seus processos. Al·lucino amb les relacions que estableix entre diferents coses, als usos que dóna als materials no estructurats, com aprèn sense que ens n'adonem...
Trobo faltar llegir els altres blocs més sovint i comentar, i tinc idees i coses per publicar però al final no trobo el moment per fer-ho! Però bé, piano, piano... Crec que l'únic que no ha notat la meva absència virtual ha estat el meu estimat Pinterest, que és una font inesgotable d'idees!

Així que fins que no m'acabi d'ubicar amb el munt de coses que intento fer a la vida 1.0 crec que el ritme del bloc davallarà una mica.

Aprofito per ensenyar-vos algunes de les cosetes "noves" que té el Guerau.

Roda de colors: copiada totalment del bloc Mi espacio para Ernesto. Ho vaig veure i me'n vaig enamorar, o sigui que l'he fet igual! Al Guerau li encanta tot i que de moment li costa molt el tema d'enroscar i desenroscar i a vegades vé a demanar-me ajuda perquè li torni a treure els taps (els "paps", que diu ell).








Joc de formes: no sé on ho vaig veure, però ho he vist en algún bloc. L'he fet amb un sobre antic de cartró, velcro i goma eva.  El velcro té al Guerau fascinat i posa i treu les figures només per sentir el soroll del velcro. Com que les figures les vaig fer de diferents colors i ara està de ple en el món dels colors, va classificant les figures pels colors i els va dient a mesura que els posa. 

Llibres de les estacions, de Susanne Berner : a l'estiu vam agafar el de l'estiu al Bibliobús i va ser un èxit total. S'hi passa hores i hores mirant i remirant els mil detalls que té el llibre! També tenim a casa el de l'hivern i la tardor, de diferents biblioteques. Li encanta mirar-los! He de fer una entrada sobre aquests llibres. Total, que vist l'èxit al final els hem acabat comprant, els vaig trobar de segona mà i...adjudicats!







 
Duplo: un altre dels èxits d'aquest últim mes. És de quan jo era petita, però està com nou! Li encanta fer torres!

Doncs bé, espero poder anar actualitzant... i si no, buscaré alguna col·laboració puntual per tal de no deixar el bloc penjat gaire temps!

Fins aviat!


dilluns, 22 d’octubre del 2012

20 mesos!

Doncs ja són 20 mesos!

Aquest mes ha estat un mes de molts canvis. El Guerau ha tingut bastants alts i baixos, i ha passat d'estar molt dependent a voler campar lluny de mi, d'estar enrabiat a estar dolç, de necessitar anar a dormir a l'hora a voler quedar-se despert fins les tantes, de menjar molt a no menjar res... Suposo que tot això es deu a que està encaixant el fet d'anar a la guarderia, que ha suposat un canvi molt gran en les seves rutines. Ara hi està bé i al sortir sempre m'explica el que ha fet, i si vaig preguntant coses me n'assabento de tot!
En fi, de moment anem gestionant el millor que podem aquests canvis anímics, els hi anem donant un espai i posant paraules, i sobretot molta paciència!

Als 20 mesos, el que més li agrada és...
  • jugar amb cotxes, motos, tractors, camions, avions, helicòpters...tota mena de vehicles!
  • explorar els seus límits motrius, enfilant-se a tot arreu, caminant enrere, amb els ulls tancats, pujant i baixant escales amb coses a les mans...
  • la teta!
  • cantar (ara ja posa lletra a la majoria de cançons i fa molta gràcia com associa fets de la vida quotidiana o objectes, imatges que ens trobem pel carrer amb cançons). Tot el dia canta!
  • menjar "tica" (xocolata) i "cacacaus" (cacauets), menjar saludable al 100%  :(
  • escoltar música i ballar-la
  • el Winnie the Pooh (el seu osset), o com ell diu el "winiwinipu"
  • pessigolles!
  • mirar contes, s'hi passa moooltes estones
  • jugar a fer construccions
  • experimentar amb l'aigua
  • pintar al terra, a la taula, a la pissarra...i amb tot tipus de materials (pintures, témperes sòlides, guixos, rotuladors, aquareles i invents varis)
  • escampar arròs, farina, pasta... per tot arreu
  • escombrar (cosa que s'agraeix, sobretot després de fer escampalls)
  • la Maisy (el vídeo de la granja i el bus, i els contes)
  • baixar sol el tobogan
  • enganxar gomets per TOT arreu
  • les rampes
  • "el llum" (les bales de vidre i les boles d'aigua que fem servir per la taula de llum)
  • xerrar pels descosits (cosa que ens frustra una mica perquè molts cops no l'entenem tot i que està clar que ell ens està explicant quelcom...)
  • dir el nom dels colors de totes les coses que veu, últimament té una fixació total pels colors!
  • els petons!
  • buscar cotxes marca Renault per tot arreu (com els de la "cuca", l'àvia)
  • mirar fotos, sobretot les que surt ell.
 
I no li agrada gens...
  • Anar al metge
  • Continua sent un drama el canvi de bolquers. Ara sempre ens explica si fa pipi o caca, i el tema de fer-los al lavabo va per èpoques. Hi ha setmanes que quasi tots els pipis els fa al vàter i d'altres setmanes que ens diu que no hi vol anar.. Ara que ja hem acabat l'adaptació al cole, potser ens plantegem el tema del bolquer, però no tenim pas pressa!
  • Entrar a casa després d'una estona de joc a l'exterior. A l'escola es veu que passa exactament el mateix, i quan entren a dins plora perquè es vol quedar jugant a fora.
  • Que quan estic a casa m'allunyi d'ell
  • Rentar-se el cabell


És apassionant viure i gaudir de tots els seus aprenentatges, canvis, descobriments, emocions...!

Feliç mesari, príncep!


diumenge, 14 d’octubre del 2012

Tardor!

 

La casa ja està decorada per passar tota la tardor!

Algunes portes les hem decorades amb fulles fetes amb cartolina de colors de tardor, i la porta de la cuina l'hem decorada amb castanyes, també de cartolina. Tot enganxat amb blu-tak. Les castanyes i les fulles són reciclades, crec que les vaig fer fa 3 o 4 anys! I cada tardor les penjo, o sigui que déu ni dó el que duren!




A més a més, vam anar al bosc a buscar fulles de tardor ben variades i boniques, les vam plastificar i n'hem fet un mòbil i una guirnalda. Us agraden?

 









I ja tenim llesta la caixa sensorial de la tardor, amb castanyes, aglans, una carabassa, fulles seques, blat de moro, pinces, culleres... I l'hem deixada en un raconet de la zona de joc, creant un "espai de tardor".

Hi ha detalls que ens recorden la tardor per tota la casa, com fulles plastificades al racó de lectura, castanyes a dins la caseta, fulles seques a la caixa de material de la taula de llum... Quan el Guerau les descobreix s'emociona molt i fa "ooohhhh" o "uuaaaauu!"

A mi m'encanta fer una decoració especial de la casa en funció l'estació de l'any o un event especial, sempre hi ha quelcom per cel·lebrar i crear! 
I vosaltres, decoreu la casa segons l'estació?

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Mama universitària

Doncs si, torno a estudiar!
Aquest any he començat a estudiar el Grau d'Educació Primària, on line. No sé ben bé com m'ho faré (entre la casa, el peque, la feina i els estudis) perquè tinc bastantes tasques i poques hores!
De moment el Guerau poc ho nota perquè començo a fer la feina quan ell s'adorm, però durant els examens i algunes classes que hauré de fer on-line, veurem com respòn!

I el bloc, doncs la intenció és mantenir-lo però he de veure la periodicitat amb el que el puc actualitzar i si és viable mentalment! :)

Doncs bé, dit això, dir-vos que el Guerau està ja totalment adaptat a la llar d'infants, que hi va content i que al sortir m'explica coses que han passat, continua volent teta i mama per compensar però ja no el veig ansiós com abans. Algun dia es veu que ha plorat una mica perquè té moments que recorda que no està a casa però la seva mestra em comenta que el veu bé i que juga ben content.

I com que parlem d'educació, us deixo amb la pel·lícula IMPRESCINDIBLE: "La Educación Prohibida". Des que sóc mare tinc una nova visió del món educatiu i no sé si els estudis que faig encaixaran gaire amb la meva manera de veure les coses...



dimarts, 2 d’octubre del 2012

"Nutrición emocional", per Laura Gutman


Nutrición emocional

Si hemos atravesado nuestra infancia poco amparados o poco protegidos, haciendo grandes esfuerzos para sobre adaptarnos, es posible que en la actualidad entremos en competencia con los niños desde el hambre emocional. Grandes y pequeños nos pelearemos por un trozo de mirada, quejándonos de que nuestros hijos “están terribles”, son muy “demandantes”, estamos hartos de que “se enfermen”, o que “no respeten a los mayores”.  Nos parece inaceptable que abandonen la escuela o que se droguen o que no coman o que se escapen o que tengan sexo sin protegerse.

Cuando un niño no es suficientemente nutrido emocionalmente durante la infancia, va a seguir necesitando eso que pidió, aunque modificará el modo en que formulará el pedido. La edad no calma la sed. La edad sólo disfraza las necesidades primarias  en otras más presentables en sociedad.  El niño necesitado se convertirá en un joven desesperado, ávido, feroz.  Por eso, no importa con cuánta comida se atosigue, cuánta droga lo calme, cuánta agresión drene o cuántas pastillas lo duerman…no va a obtener cuidados maternos.  Esto es consecuencia de una gran equivocación. Porque toda droga va a requerir más dosis. Toda relación dependiente lo va a llevar a relaciones aún más destructivas. Toda dieta lo va a arrojar a un circuito de  restricciones. Todo acceso al alcohol lo va a dejar más prisionero de sus borracheras. Y toda distancia emocional lo va a colocar cada vez más lejos en su propio desierto.

Es verdad que tenemos la intención de amar y educar a nuestros hijos. Resulta que el amor puede estar presente como idea personal y colectiva. Pero amar concretamente a los hijos todos los días y todas las noches requiere comprender de dónde venimos…para entender las contradicciones profundas que sentimos cuando nuestros hijos pequeños nos demandan atención, presencia, conexión y amparo. Si nos sentimos desbordados o exigidos, es urgente emprender un camino de conocimiento personal, haciéndonos cargo de las improntas básicas que tenemos grabadas bajo la falta de cuidado o de palabras. Esas necesidades infantiles no nos fueron satisfechas en el pasado.  Ahora nos corresponde  reconocer qué es lo que nos ha acontecido, para decidir qué haremos hoy, es decir, cómo alimentaremos a nuestro niño herido y hambriento, para no trasladar esa hambre sobre nuestros hijos.

Laura Gutman

divendres, 28 de setembre del 2012

Adaptació a la guarderia (II)

Aquesta segona setmana d'adaptació ha estat més dura que l'anterior
Suposo que ara ja veu que això d'anar a la llar d'infants formarà part de la seva rutina matinal, i no li acaba de convèncer. El que més li costa és separar-se de mi, inclús si es queda amb el seu pare. Als matins intenta allargar la sortida de casa, no es vol posar la motxilla, demana per anar al lavabo... però sense pressa anem fent i sempre acabem arribant a la llar tranquils i riallers. Un cop allà plora quan marxo, però quan el vaig a buscar me'l trobo feliç i content. Al sortir m'explica les coses que ha fet i quan li pregunto si s'ho ha passat bé em contesta que si.

Arròs de colors. Que bé ens ho vam passar!
I malgrat tot, el veig una mica angoixat perquè a les nits es desperta tot sovint per comprovar que encara estic al seu costat, vol teta a totes hores, vol coll i braços, vol que el papa i la mama estiguem sempre amb ell (pràcticament ha abandonat el joc autònom que feia abans)... I malgrat tot això, fem un munt d'activitats, cançons, jocs... i se'l veu feliç!
Ha de ser un gran canvi per ell deixar d'estar unes hores amb nosaltres per anar a un lloc nou amb nova gent i noves maneres de funcionar! La gran avantatge és que hi podem dialogar i estem en procés de veure com podem adaptar-nos a aquest malestar i que entengui que jo hi ha dies que he de marxar a treballar encara que a ell no li agradi.

De moment a la guarderia hi ha anat un màxim de dues hores. Ja veieu que estem fent una adaptació molt lenta, a la seva mida, veient com respòn i augmentant el temps mica en mica. Això implica fer un trencaclosques amb els nostres horaris i demanar a l'avi que faci la tira de quilòmetres per venir a donar-nos un cop de mà, però el principal és que el peque estigui bé i es pugui anar fent seu l'espai, els companys, la mestra... i que hi acabi estant a gust malgrat em trobi a faltar.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Hores de joc a la taula de llum

La taula de llum està donant molt de si.
Un dels elements que ens està donant molt joc són les boles d'aigua.  Són boletes de sodi poliacrílic que s'inflen al posar-les en aigua. Teòricament serveixen per les plantes ja que les manté hidratades durant temps. El seu aspecte és brillant i tenen un tacte relliscós i molt agradable.
Cal vigilar que no se'n posi cap a la boca, ja que malgrat que no són tòxiques, no me n'acabo de refiar.

El Guerau adora la taula de llum i hi demana d'anar tot sovint, i un dels jocs que més li agrada és destriar bales de vidre de les boles d'aigua. Amb una cullera o amb la mà les va seleccionant i les posa en un pot apart (va dient: "noooo"). És un bon joc per treballar la discriminació visual, les diferències de tacte i pes, la destresa motriu, l'equilibri i concentració...





L'altre dia vaig trobar un paquet amb boles de varis colors, i l'efecte és espectacular!Al Guerau li encanta enfonsar les mans dins les boles d'aigua de colors i traspassar-les d'un recipient a l'altre usant diferents elements (atenció perquè aquest material s'escampa molt i fa bastant merder!).














També li agrada jugar amb els papers de celofan plastificats, mirar-hi les seves joguines, fer-hi contruccions amb gots de colors, observar gel de colors i pintar amb ells, mirar les fulles que cauen dels arbres... està donant molt de si!



dissabte, 22 de setembre del 2012

Adaptació a la guarderia

Ja portem una setmana d'adaptació a la llar d'infants, durant la qual hem anat observant i adaptant-nos a les necessitats del Guerau. En general m'ha sorprès la facilitat amb la que s'ha anat desenvolupant tot, tenint en compte que no l'havíem deixat mai (ni amb els avis).

Com ja vaig comentar l'adaptació depenia de com ell s'anava fent seu l'espai i interaccionant amb la seva mestra. El primer dia vam anar-hi junts i jo vaig estar amb ell tota l'estona, una mitja hora, durant la qual va estar jugant i explorant el territori. El vaig veure bé, parlant i jugant amb la mestra i amb els companys, de tant en tan venia a ensenyar-me les joguines i tornava a marxar, i tornava a venir....
El primer dia sol estava tan emocionat de tornar-hi que no vam tenir temps ni d'acomiadar-nos, li vaig fer uns petons i quan li anava a explicar que jo marxaria, ell ja estava jugant amb la senyoreta! Al cap de mitja hora, quan el vam anar a buscar, ja plorava. Ens va dir la mestra que va plorar una mica però que es va deixar consolar per ella, a braços, i de seguida tornava a jugar. I així ha estat tota la setmana, alternant moments de plor amb moments de joc en els que s'ho passa bé, jugant lliurement amb els seus companys (que ja els coneixia del parc).
Evidentment que preferiria que no plorés, però sé que està cuidat, que el té a braços i que el balanç que en fa ell deu ser positiu perquè al cap de poc de marxar em senyala la llar d'infants i em diu: "demà?" (perquè la mestra sempre li diu "fins demà") o "anem?" i vol tornar-hi a entrar!

Aquests últims dies l'ha dut el seu pare i ha estat encara molt més fàcil. Això si, plora molt quan jo surto del llit i es fa un fart de plorar cridant: mamaaa, tetaaa, mamaa! Al cap de poc es calma i es torna a adormir, però se'm fa un nus a l'estómac al sentir-lo... I amb el papa les entrades a l'escoleta són molt més fluides. De fet, avui ja hi ha anat una hora i mitja i d'allò més content (només ha plorat quan li han canviat el bolquer, cosa que ja fa a casa)!

Com que aquests dies d'adaptació ha anat poca estona a la llar d'infants, l'avi ha vingut uns quants dies a ajudar-nos a les hores que el meu home i jo treballem. Al Guerau li encanta quedar-se amb ell i no ha plorat en cap moment, i quan torno el trobo feliç i content!

El que sí que noto és que està molt més demandant de mama, de teta, de joc, d'atenció, de carícies... i que a vegades està enfadat i llença objectes a terra i no els vol recollir. De moment anem donant espai a aquestes emocions, posant-hi nom, veient com gestionar-les... Crec que ara la tasca d'observació per part nostra ha de ser escrupulosa per poder-lo ajudar a adaptar-se bé. Ha de ser dur per ell malgrat que sembli que s'hagi adaptat molt ràpid...



diumenge, 16 de setembre del 2012

Segells de fusta i goma eva


dilluns, 10 de setembre del 2012

Començem el curs!

Des de divendres tinc sentiments contraposats. Estic contenta perquè m'han donat destinació a un institut per tot el curs, de quasi mitja jornada (concretament un 0.4266, un nou invent del Departament) i a prop de casa. Per altra banda sé que això implica dur al Guerau a la llar d'infants, i no estic preparada.

Després de molt pensar vam decidir que si l'haviem de dur a algun lloc, el portariem a la llar d'infants del poble. I és on anirà. És una guarderia molt petiteta i aquest any seran 4 nens, contant al Guerau. El problema el tindrem al migdia, perquè a la 1 com a molt tard l'hem d'anar a buscar, ja que no hi ha servei de menjador. Ja veurem com ho fem. De fet, jo encara no tinc el meu horari...

Em sento fatal per haver de deixar-lo, perquè estic anant el contra el que sento i penso. Perquè em fa mal només d'imaginar que l'he de deixar en mans d'una desconeguda i que s'hi haurà d'estar allà unes hores.
Així que estic intentant assumir totes aquestes emocions que sento, i el Guerau està més enganxat a mi que mai perquè nota que passa alguna cosa. Avui li explicava que demà es quedaria amb el papa al matí, que la mama aniria a l'escola a saludar a la gent i a conèixer el lloc on estaré tot el curs i l'horari que faré, i ell em mirava amb cara de "d'acord". I he aprofitat que m'escoltava tan atentament per explicar-li que d'aquí uns dies anirà a l'escoleta (que ell ja la té vista), amb els seus amics del parc, i que es quedarà amb la S. que el cuidarà molt fins que la mama o el papa el vagin a buscar. I em diu: "nooooo".
Em sap tan greu...

Ja us explicaré com va anant l'adaptació (la seva, que la farem molt lenta i progressiva, i la meva, que serà més traumàtica).

diumenge, 9 de setembre del 2012

Bossa!

Doncs bé, després d'esbatussar-me amb la màquina de cosir per aprendre com funcionava, m'he atrevit a fer-hi la primera peça! 
Vaig aprofitar que els blocs  Mi rincón de mariposas i Para mi peque con amor proposaven cosir una motxilla i em vaig animar!

Així que com que segurament aquest any el peque anirà a la llar d'infants del poble (tinc pendent fer-ne una entrada, però aquesta ha estat una setmana caòtica...) li he cosit una bosseta per portar-hi l'esmorzar!
Que us sembla?

 



















Al Guerau li ha agradat tant que la vol dur per casa i tot, i la senyala dient: "guauau"! (Guerau) 

La tela és una que vaig trobar a l'Ikea i el cercle amb el nom està fet amb feltre. De cara a l'estiu n'hauré de fer una més estiuenca...  a veure si ja tinc més dominada la màquina i la faig amb més rapidesa!

dilluns, 3 de setembre del 2012

Pàrquing de cartró

Feia temps que tenia en ment fer alguna mena de garatge pels cotxes, amb rampes i varis pisos. 
La idea és fer un pàrquing de fusta, inspirant-nos amb un que vam veure durant les vacances, però mentre no fem el de fusta n'he fet un de ràpid amb cartró. 

El primer dia només vaig fer un pis, i el Guerau s'hi va abraonar amb tan entusiasme que va cedir... i vaig haver de recompondre'l amb un altre tros de cartró més gruixut abans d'afegir-hi el segon pis. O sigui que si voleu estalviar-vos les reparacions, useu un cartró més aviat gruixudet!
Les columnes són de retalls de cartró, de porexpan i de tubs de cartró gruixut (dels rotlles de paper d'alumini), enganxats amb cola calenta. 



No és perfecte però al Guerau li ha encantat! :)


dijous, 30 d’agost del 2012

Plastilina!


Avui hem fet plastilina casolana, seguint la recepta del bloc Para mi peque con amor.
És una recepta senzilla, sense cocció i que es prepara ràpidament amb ingredients que solem tenir per casa. El resultat és espectacular: queda una masa consistent però flexible, manejable i molt agradable al tacte. M'ha encantat, i el Guerau ha gaudit d'allò més fent xurrets i jugant amb les formes que li tallava amb els talladors de galetes!

La recepta és la següent:
1 tassa de sal
1 tassa i mitja de farina (jo n'he hagut de posat 3 perquè em quedés consistent)
4 cullerades d'oli d'oliva
4 cullerades de bicarbonat
1 tassa d'aigua
Colorant alimentari (potser n'he posat poc, però ja fa el fet)

Aquesta plastilina cal guardar-la a la nevera i en principi hauria de durar unes 3 setmanes!
Proveu-ho i ja m'explicareu! :)


dissabte, 25 d’agost del 2012

18 mesos!

Fa temps que no escric, i és que m'he agafat unes petites vacances del món 2.0 aprofitant que féiem una escapada familiar, durant la qual hem celebrat els 18 mesos del Guerau. Com passa el temps!

Cada dia és un nou descobriment i aprenentatge i tot el fascina i el deixa meravellat. 
La comprensió del Guerau ha augmentat exponencialment i ara ho entén pràcticament tot, fins al punt que hem de cuidar el que diem al seu davant. Que ho entengui no vol dir que sempre hi estigui d'acord, i ens ho fa saber amb la paraula per excel·lència de l'últim mes: NO.

O sigui que estem en constant negociació, jo exposo els fets, ell diu que no, jo li explico els meus motius i ell cedeix o bé torna a dir que no. Alguns cops pactem una solució intermitja i d'altres he d'exercir d'autoritat (com en els canvis de bolquer, que son "nononononononononono").

A nivell de llenguatge es fa entendre bastant i intenta repetir tot el que sent. Hi ha dies que està molt xerraire i d'altres que no gaire. El que no falla mai és el cantar. Canta a totes hores i molts cops es comunica cantant, com quan vol anar a dormir que canta la cançó de la son i assenyala les escales per pujar a l'habitació.

Amb l'alimentació estem una mica estancats. No sé si ho fa l'estiu i la calor, però últimament menja ben poc i gairebé no vol tastar nous aliments. Em demana molta fruita, teta i aigua, que suposo que és el que necessita.

A nivell motriu hi ha dies que es fa el temerari i ens fa patir una mica, tot i que en general és bastant destre en tot el referent a moviment. Corre, salta, puja i baixa els graons (3 o 4) sense ajuda, camina de puntetes i talons, endarrere, amb els ulls tancats, balla, puja i baixa dret totes les rampes que troba... i va experimentant. 

Li encanta veure a la gent que coneix, com els avis, els tiets, els seus amics del poble... i s'hi mostra atent i amorós. Li agrada molt mirar contes, veure animalets, pintar, jugar al sorral, anar a la piscina, visitar nous llocs, jugar amb cotxes....

El que noto és que com que hem passat dos mesos de pràcticament 24h junts, torna a estar molt pendent de mi i em busca a totes hores. No li agrada gens perdre'm de vista, cosa que m'amoïna especialment perquè d'aquí una setmana ens haurem de separar unes hores al dia (tot i que amb el que van retallant en educació potser aquest problema no el tinc... i en tinc un altre!). En fi... la veritat és que estic una mica angoixada per si l'hem de dur a la guarderia i per veure com respòn (ell i jo). Ja ho veurem...

Hem passat un molt bon estiu gaudint-nos i gaudint de noves experiències. Feliços 18 mesos, petit!

diumenge, 12 d’agost del 2012

"Dile que le quieres", per Laura Gutman

Un dels primers artícles que vaig llegir de la Laura Gutman. És preciós i crec que l'hauriem de tenir sempre present. Gaudiu de la lectura!
Cerremos los ojos y recordemos lo más hermoso que nos han dicho nuestros padres: Princesa…rey de la casa…mi vida…eres un encanto…cariño…mi corazón…mi amor…mi cielo…qué guapo…qué listo…
¿Estamos sonriendo?

Tal vez algunos de nosotros no logremos traer estos recuerdos, y en su lugar aparezcan sin permiso otros: qué tonto eres…pues sólo sabes mentir…que si sigues así se lo diré a tu padre…eres malo…no te quiero… ¿acaso no comprendes?... ¿eres sordo?...distraída como su madre…
¿Estamos compungidos?

Lo que nuestros padres -o quienes se ocuparon de criarnos- hayan dicho, se ha constituido necesariamente en lo más sólido de nuestra identidad. Porque somos los adultos quienes nombramos cómo son las cosas. Por eso lo que decimos, es.

El niño pequeño no pone en duda lo que escucha de los mayores. Puede ser doloroso o gratificante, pero en todos los casos, la interpretación de los adultos es absolutamente certera para el niño que aprende a traducir al mundo a través del cristal de los mayores.

En este sentido, la intención con la que hablamos con los niños es importante. Si los amamos de verdad, seguramente nuestras palabras estarán cargadas de sentimientos cariñosos y suaves. Pero si estamos llenos de resentimiento, destilaremos odio aún cuando los niños no tengan nada que ver.

Es verdad que hay situaciones donde el niño se equivoca o hace algo inadecuado. Pues bien. Una cosa es conversar sobre eso que “hizo” mal, y otra cosa es que ese acto lo convierta en alguien que “es” malo. Sólo nuestro rencor puede confundir entre lo uno y lo otro. Si el niño, de tanto escuchar a sus padres diciendo lo mismo, se convence de que es malo, quedará atrapado por ese circuito donde “es” en la medida que es malo, y para ser malo, tiene que seguir haciendo todo lo que haga enfadar a sus padres. En ese punto, ha perdido toda esperanza de ser amado sin condiciones.

Para el niño “eternamente malo a ojos de sus padres”, siempre aparecerá otro individuo que actuará el personaje opuesto: “el eternamente bueno”. A veces es alguien tan cercano como el propio hermano o hermana, u otra persona muy próxima a la familia. Allí, en ese personaje, -no importa qué es lo que haga- recaerá toda la admiración y será nombrado por los padres como alguien “bueno, inteligente y listo”. Esta es la prueba fehaciente de que no se trata de lo que cada uno es o hace, sino de la necesidad de los adultos de proyectar polarizadamente, nuestros lados aceptados y nuestros lados vergonzosos en otros individuos, para no hacernos cargo de quienes somos. Y también para dividir la vida en un costado bien negro y en otro bien blanco, de modo de tener cierta sensación de claridad. Que por supuesto no es tal.

Parece que los adultos necesitamos mostrar todo lo que los niños hacen mal, cuán ineptos o torpes son, para sentirnos un poquito más inteligentes. Es una paradoja, porque al actuar de esta forma, es obvio que somos increíblemente estúpidos.

Sin embargo las cosas son más sencillas de lo que parecen. Decirles a los niños que son hermosos, amados, bienvenidos, adorados, generosos, nobles, bellos, que son la luz de nuestros ojos y la alegría de nuestro corazón; genera hijos aún más agradables, sanos, felices y bien dispuestos. Y no hay nada más placentero que convivir con niños alegres, seguros y llenos de amor. No hay ningún motivo para no prodigarles palabras repletas de colores y sueños, salvo que estemos inundados de rabia y rencor. Es posible que las palabras bonitas no aparezcan en nuestro vocabulario, porque jamás las hemos recibido en nuestra infancia. En ese caso, nos toca aprenderlas con tenacidad y voluntad. Si hacemos ese trabajo ahora, nuestros hijos -al devenir padres- no tendrán que aprender esta lección. Porque surgirán de sus entrañas con total naturalidad, las palabras más bellas y las frases más gratificantes hacia sus hijos. Y esas cadenas de palabras amorosas se perpetuarán por generaciones y generaciones, sin que nuestros nietos y bisnietos reparen en ellas, porque harán parte de su genuina manera de ser.

Parece que nuestra generación es bisagra en la evolución de la sociedad occidental. A las mujeres nos toca aprender a trabajar y lidiar con el dinero. A ser autónomas. Nos toca aprender sobre nuestra sexualidad. A re aprender a ser madres con parámetros diferentes de los de nuestras madres y abuelas. Y nos toca aprender a amar. Por eso es posible que sintamos que es un enorme desafío y además es mucho trabajo, esto de criar a los niños de un modo diferente a como hemos sido criadas. Es verdad. Es mucho trabajo. Pero se lo estamos ahorrando a nuestra descendencia. Pensemos que es una inversión a futuro con riesgo cero. De ahora en más… ¡sólo palabras de amor para nuestros hijos! Gritemos al viento que los amamos hasta el cielo. Y más alto aún. Y más y más.

Laura Gutman

divendres, 10 d’agost del 2012

Gel de colors

Per combatre la calor, una activitat refrescant i divertida!
Ahir vam preparar gel de colors, usant aigua i colorant alimentari. En vam fer dels tres colors primaris: vermell, groc i blau. Li va encantar veure com amb unes gotes de color, al remenar, l'aigua canviava i es transformava. Passar-ho a les glaçoneres va ser un treball de precisió i ell es va limitar a mirar-s'ho. Amb nens més grans si que ho podrien passar ells a la glaçonera amb l'ajuda d'una gerreta petita. 

Avui els gels ja estaven a punt! Els hem posat en un tupper i cap a la taula de llum! 
Al principi no les tenia totes, el gel estava molt fred i li quedaven les mans tenyides! Però mica en mica li ha anat trobant la gràcia. 


Després jo he classificat unes quantes peces per colors i ell ha fet el mateix amb les que han quedat. Agafava una barra blava i la posava a la pila groga i cridava: "nononononono"! I quan la posava a la pila del mateix color deia: "araaaa"! 


El gel s'ha anat desfent i ha volgut jugar amb l'aigua que quedava. Amb nens més grans pot ser xulo barrejar gels i observar el desgel per tal que es formin els colors secundaris. Nosaltres no ho hem fet perquè crec que al Guerau no li haugés interessat el més mínim i a més volia que fos una activitat sobretot sensorial. O sigui que l'aigua s'ha barrejat de manera atzarosa tot i que es distingia perfectament el verd i el taronja.

Després d'aquesta activitat ha volgut pintar i hem escollit el verd i el taronja, com les aigües dels glaçons!






dissabte, 4 d’agost del 2012

Lactància i portabebés


Els primers mesos de lactància d'un nadó es caracteritzen per una demanda de disponibilitat de 24 hores. En el meu cas no puc concebre la lactància sense un portabebès, ja que va ser la clau que va permetre que el Guerau mamés a demanda i que jo pogués fer coses a casa i sortir amb tota tranquil·litat i llibertat.
Ell mamava quan volia i es tornava a adormir quan estava saciat, sempre sentint-me a prop.
El vaig poder alletar al súper i anant a passejar, mentre estenia la roba i cuinava. Va ser molt pràctic per a mi i el recomano sempre.

dijous, 2 d’agost del 2012

Lactància i treball

Arribant de treballar. 6 mesos i mig.
La meva gran preocupació quan em vaig reincorporar a la feina, encara que per poques hores, era com compaginar-la amb la lactància. El Guerau havia començat amb alimentació complementària però la seva font d'aliment principal continuava sent la llet materna.

El cos, savi, va saber-se adaptar a la nova situació. I ens hi vam adaptar tots: el meu marit, que va canviar horaris i consolava el petit en braços quan ell es despertava a la recerca de la teta, el Guerau es va acostumar a beure la meva llet en un gotet i jo vaig bregar amb el tirallets durant uns mesos.

El dia que estava més hores fora de casa, els meus pits s'inflaven i em feien mal i jo trobava a faltar al meu petit. Al cap d'uns mesos el seguia trobant a faltar, però els pits es van autorregular i la producció de llet es va adaptar al meu horari.

El Guerau va aprendre que els dies que jo treballava les preses dels matins al llit es substituïen per un gotet de llet de la mama amb l'esmorzar. S'arraulia als braços del seu pare i es tornava a dormir sense tetejar. Al cap d'uns mesos ell mateix va decidir que podia esperar a beure de l'envàs original i va rebutjar el got.


Considero que la nostra relació teta-treball ha estat fluida i tranquil·la. Vaig poder estar els mesos de lactància exclusiva tetejant a total demanda i la veritat és que encara que després vam haver de canviar els nostres horaris i costums ens vam poder adaptar a la nova situació.
  
Sé que és possible. La feina es pot compaginar amb la lactància, i si hi ha una parella disposada a donar un cop de mà tot és més fàcil. Conec situacions en que semblava inverosímil i es va aconseguir. 
Només hem de confiar en nosaltres!

dimecres, 1 d’agost del 2012

Feliç Dia Mundial de la Lactància Materna


Encara que una mica tard, no em volia perdre la commemoració del Dia Mundial de la Lactància Materna 2012, que inaugura que la Setmana Mundial de la Lactància Materna, de l'1 al 7 d'agost.

I per celebrar-ho intentaré penjar una foto cada dia sobre la nostra relació a través de la teta.

M'encanta tetejar amb el Guerau!
Després de 17 mesos la relació del Guerau amb la SEVA teta és sorprenent. A la piscina la mostra a tothom mentre crida "teta!", les hi llança petons a distància (i que no és a mi perquè les mira fixament a elles), les olora i diu "mmmmm", no deixa que el pare s'apropi ni una miqueta a elles, de vegades aplaudeix quan les veu (i fa una mica de vergonya quan és un lloc públic), em col·loca com ell vol per tetejar, les va alternant de vegades a un ritme vertiginós, les toca i sintonitza, em demana teta a plena veu....

I jo em sento plena, joiosa, corporal, nodrida, de vegades cansada, mamífera, empoderada, lliure, viva.

Feliç dia a totes les mares lactants i lactivistes!
Feliç dia a tots els pares que sou el sostén i suport en aquest camí de la lactància!

dimecres, 25 de juliol del 2012

Mamaa! (i activitats d'estiu)

El Guerau ha passat uns dies de mama 100%.
Ho demana amb insistència:  "mama", "a coll" i "teta" són les paraules per excel·lència de la última setmana. No sé si s'ha adonat que ara estic de vacances i que per tant pot estar amb mi les 24 hores del dia i ho reclama, o que simplement és una altra fase per la qual ha de passar i hem tingut la sort que coincidís amb les vacances! Potser és un mix de les dues...

La veritat és que estic esgotada.
Fa uns dies no volia ni quedar-se amb son pare, i somicava i demanava per la mama. O sigui que el tenia a sobre per anar al lavabo, per cuinar, per descansar (enganxar al pit non-stop)...
De fet, ara sembla que passa per l'etapa papa. Ell encara treballa, però quan hi és el Guerau el reclama insistentment. I a la nit, si es desperta i el papa encara no ha pujat a dormir vol baixar a buscar-lo.  
Així que mica en mica sembla que tolera més bé les meves petites fugides (no gran cosa, eh? fer-me una dutxa mentre ell llegeix contes amb el pare, per exemple), cosa que agraeixo perquè necessito una mica d'espai personal.

Fins ara a la nit gaudia d'una estoneta per mi. L'adormia i podia baixar a fer feina, llegir, fer cosetes per ell... però últimament això no és sempre possibe. Fa uns dies que troba excuses per baixar i allargar una mica més la festa. L'altre dia eren les 3 que encara voltava per casa!

Em sento una mica culpable desitjant que el peque s'adormi per poder fer "la meva", però necessito aquests petits espais per fer una mica d'higiene mental, recarregar piles, tornar-me a omplir per estar emocionalment disponible per ell altre cop. I sincerament, no haver-ho pogut fer la última setmana m'ha deixat esgotada física i mentalment.
El cansament ha creat un bucle que estic mirant de trencar, doncs el no estar emocionalment disponible al100% fa que el peque encara em reclami més, o sigui que he d'intentar trobar la manera de fer una mica d'higiene i energetizar-me!


De totes maneres, aquests dies hem fet un munt de coses: jugar amb la taula de llum, fer magdalenes, jugar al sorral, anar a la piscina i al parc, pintar, llegir, jugar amb l'aigua, aprendre a rentar les dents, excursions, pintura corporal, jugar amb la farina, traspassar objectes de pots, enganxar gomets, cantar i tocar instruments,...






dimecres, 18 de juliol del 2012

Piscina

Quan el Guerau era petit (més que ara, clar! Als 4 o 5 mesos) vam anar uns dies a fer matronatació. No ens var agradar gaire perquè vam trobar que forçaven als bebés a fer coses com ara a enfonsar el cap i a tirar-se a la piscina. Un cop la monitora va agafar-lo i el va enfonsar sense el nostre permís! Evidentment no va tornar a passar (i no hi vam tornar) perquè considero que cal respectar els seus ritmes, com amb tot. I ell en aquell moment no estava preparat, perquè es va espantar tant que es va fer un fart de plorar, pobret.
  
Al pati, durant l'època estival, tenim una d'aquestes piscines tipu olla, no és gaire gran però ja fa el fet. Al contrari que jo, el Guerau no és gens fredolic i de seguida és a dins l'aigua. Li encanta caçar taps, perseguir-nos, que el "fem nedar" agafant-lo de la panxa i les mans...


Aquest any, al veure que li agradava i es sentia segur caminant per l'aigua, li vaig proposar de bufar i ho va fer sense dubtar-ho. I mica en mica ell ha anat provant els límits: ara enfonso una mica, ara més, avui no em vull enfonsar, avui em deixo caure a veure què passa, avui només bufo...  el veig segur. I si fent les seves proves de domini s'ha enfonsat dins l'aigua més del que ell volia, o bé es torna a aixecar ell sol sense espantar-se, o s'aixeca plorós i em demana per sortir i fer una mica de mimos. Inclús la majoria de dies vol córrer o caminar dins la piscina (la de casa o la municipal) ell solet, sabent que això implica que de tan en tan pugui perdre l'equilibri. I així és com ell ha anat fent-se seu el medi aquàtic i jo sento que ho ha anat fent al seu ritme i respectat en tot moment.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...