divendres, 22 de juny del 2012

Joc lliure

Em sorpèn quan sento a dir que els nens no es poden concentrar en una cosa gaire estona, que es cansen als 5 minuts i que cal constantment estar preparant activitats per tal que es mantinguin distrets.
Doncs jo crec que no és així.
Crec que si deixem que els nens i nenes decideixin lliurement la seva activitat, la seva capacitat de concentració, de jugar aliens al món, és màxima. Quan nosaltres, els adults, fem allò que ens apassiona som capaços d'oblidar-nos de menjar, de l'hora que és, de les coses pendents... doncs els nens igual.

Jo sóc la primera que quan veig al Guerau pul·lulant pel menjador sense "fer res" (segons el meu punt de vista, perquè segurament ell està estudiant la situació o vés a saber què) sento l'impuls d'anar a oferir-li alguna joguina o a preparar-li alguna activitat. Però si puc contenir aquest impuls, al cap d'una estona ell sol tria la seva activitat i hi juga una bona estona amb la màxima concentració. I si no intervinc (quan protesta perquè no li surt quelcom, per exemple) ell mateix va derivant l'activitat cap a una altra. Això si, he d'estar disponible. I això vol dir atendre'l cada cop que em vé a buscar. Al principi venia sovint a comprovar si estava disponible, i ara cada cop vé menys i té més moments de jugar sol i concentrat.
Sé del cert que quan vol jugar amb mi em vé a buscar, quan vol fer pintura m'ho fa saber a la seva manera, quan vol sortir també ho expressa... així doncs, perquè tinc/tenim sovint la necessitat de distreure als nens?

Que no intervingui no vol dir que no li plantegi activitats. Per exemple, quan li he preparat alguna activitat nova (com la goma eva per enganxar als vidres, els taps i el caçapapallones per l'aigua, les caixes sensorials,...) li ensenyo, hi juguem si en té ganes, i la deso. I molts cops és ell qui la va a buscar quan la vol tornar a fer servir. És evident que en algun moment els hi he de presentar! Però intento fer-ho sempre després d'un moment de joc lliure. 
M'és difícil trobar l'equilibri entre deixar i proposar. I de moment, aquí estic, anant observant-lo i observant-me, per tal que la meva emoció per ensenyar-li el que li he preparat no sigui invasiva.

D'ell he observat la capacitat de saber què vol autènticament: joc de picar, de llançar, d'arrossegar, joc tranquil, una estona de contes sol o acompanyat, jocs d'insertar, abocar aigua, enfilar-se i jugar amb el cos, explorar l'entorn, joc simbòlic, seure i no fer res... i quan sap què vol i ho està fent, s'enfada moltíssim si l'interrompem (sigui perquè és l'hora de dinar, o hem de marxar o...) malgrat que intentem no fer-ho gaire sovint (tot i que molts cops és innevitable).

Així com la llibertat de moviments va permetre que el Guerau anés al seu ritme i es sentís respectat i confiat a l'hora d'aprendre a gatejar i a caminar, ara sento que el que necessita és llibertat de joc i exploració. Així que intentem tenir a l'abast materials, eines, un entorn preparat... per fer-ho possible. I no sempre és fàcil!
I vosaltres...com heu trobat l'equilibri entre el deixar fer i el proposar activitats?



2 comentaris:

  1. Buf, quina pregunta més interessant (i llarga de contestar)!
    Nosaltres el deixem triar... Si vol companyia, ell mateix ens porta la joguina, altres vegades juga sol, algunes joguines "perilloses" les ha de demanar si les vol, i generalment ell tria com juga, tot i que també amb la selecció de les joguines i la seva disposició ja l'estem dirigint.
    Nosaltres fem de tot.I hi ha dies que juga molt a una joguina i altres que en necessita escampar un munt per passar l'estona. I combina peces entre elles, cosa que també trobo interessant.El nostre, com més gran és, més capacitat té per mantenir l'atenció centrada una estona en una sola cosa.
    Sovint també li fem propostes i ens dediquem a observar com hi interactua. Si li agrada, el joc s'allarga, i si no, ell mateix l'arracona i ho deixem per un altre dia.
    A vegades, no sap com fer-los servir, com ens passa amb la cuineta. Només amb la frase "vols fer una sopeta a la mama?", ja s'anima i juga una bona estona.
    Cada nen és un món, i cada temporada que passa també i hi ha dies de tots. Suposo que cal observar i estar-hi quan et reclami.

    ResponElimina
  2. Molt interessant tot això que expliques. El baby juga sol només si em té en el seu radi de mira, llavors pot jugar sol o venir a buscar-me, però si marxo d'habitació deixa de fer el que estigui fent i em persegueix per veure que faig.
    Jo la majoria de vagades que intervinc o li proposo un joc nou, ho faig més per diversió meva que seva! i suposo que com em veu tan engrescada doncs al final sempre s'acaba apuntant.
    Jo m'he trobat amb més dilemes d'intervenir o no quan estem al parc, perquè hi ha situacions que se de lluny que acabaran en disgust i mai se si he fet ben fet.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...