dijous, 5 de juliol del 2012

Rabietes i plors

El Guerau està en ple procés d'autoafirmació. Sap què vol i ho defensa amb totes les eines que té.
Evidentment no li porto la contrària de manera arbitrària, però hi ha moments en que els seus desitjos i els meus xoquen de manera frontal, per exemple quan vol entrar a algún lloc perillós o vol sortir al pati i jugar amb l'aigua a les 11 de la nit, quan li he de canviar el bolquer i ell no vol, quan li retiro quelcom...

Jo abans sempre que plorava intentava distreure'l o donar-li pit per tal que es calmés. I atzarosament va arribar a les meves mans un llibre de l'Aletha Solter que parla sobre la importància del plor.
Ella explica que cal respectar també el plor dels nens i donar-los un espai segur perquè puguin fer-ho. I demostra com la necessitat de plor dels nens és una necessitat autèntica que si no queda satisfeta els nens i nenes busquen satisfer plorant per motius de poca embergadura. Parla d'un fenòmen que es dóna molt en els nens i que ella anomena "la galleta rota", que és quan els nens i nenes estallen en plor per una cosa intrascendent. Ella creu que és la manera que han trobat d'alliberar les tensions viscudes durant el dia. Moltes de les coses que explica em van semblar interessants i vaig decidir provar-ho.

Aixi doncs, el primer cop (després d'haver llegit el llibre) que el Guerau va caure vaig agafar-lo i abraçar-lo (sense donar-li el pit, que és el que feia normalment) mentre li anava dient coses com ara "t'has degut espantar"; "et deu fer mal", "quan ens mal a vegades plorem", "pots plorar el que vulguis, que jo estic aquí amb tu"... i la veritat és que va plorar força estona. Per mi no va ser fàcil, doncs sabia que amb el pit el plor pararia.  Després de plorar, va voler baixar de la meva falda i va seguir jugant com si res no hagués passat, feliç i content. I així ho hem anat fent sempre.

Dilluns passat vam tenir un episodi de frustració (jo no el deixava entrar a un lloc) i el tema del plor va ser espectacular. Potser ens hi vam passar quasi una hora. Parava i tornava a començar al cap de no res. Crec que al final ja no sabia ni perquè plorava. I al cap d'aquesta estona, quan en va tenir prou, va baixar de la meva falda i va anar a jugar com si res. I des d'aleshores els plors són breus, cau i plora 5 minuts i ja en té prou. I ara quasi sempre plora per coses d'importància (mal, frustració, son...).
Tinc la sensació que hem fet net. No se sap mai, però diria que ha satisfet la necessitat de plorar que tenia acumulada. I haver fet net ara que veig que entrem en ple procés de "rabietes" em deixa bastant tranquila!

Estic molt contenta d'haver descobert la Solter perquè a casa ens ha anat molt bé no distreure al Guerau mentre plora i donar un espai a la tristesa, al dolor, a la frustració...
La contrapartida a tot això és que no fa tant pit. M'hi noto molt quan li surten els queixals perquè aleshores s'hi està tot el dia, però si no, el pit l'agafa quasi només per mamar i a la nit.

I aquí estem, jo que em pensava que encara em faltava temps per arribar a l'època de les rabietes! Em consola saber que són necessàries i saludables, que són reaccions que encaminen cap a la independència i defensa de les pròpies idees, però costa acceptar tants NO del Guerau! De moment anem fent equilibris entre les seves idees i les nostres. I quan ens hem d'imposar nosaltres ja sabem que ens toca sessió de plor! Jo normalment me l'assec a la falda o m'assec al seu costat i l'abraço. El miro, li dic que entenc que estigui enfadat (o frustrat o enrabiat o disgustat) i m'estic amb ell fins que es calma.

I vosaltres, com ho feu?

9 comentaris:

  1. Què interessant això que expliques del plor! I molt coherent!
    ÉS important deixar que el nen plori si té la necessitat de fer-ho. I també és clau parlar de les emocions, dir-li que és possible que estigui trist/a, o enfadat, o content....

    Pinta molt bé aquest llibre que dius, i veig que és una mica en la línea d'un que em vaig llegir fa temps que es diu "Como escuchar para que tus hijos hablen y como hablar para que tus hijos escuchen", on també fan èmfasi en el que expliques del plor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em va encantar el llibre de la Solter, tot i que és una mica radical en alguns temes... El llibre del que parles també em va agradar molt i és molt pràctic, crec que li faré una rellegida!

      Elimina
  2. Un profe de psicologia que vaig tenir ens explicava tot just el que acabes d'explicar tu. Deia que és important que el nen sàpiga que l'entenem sempre respectant la seva estona de plor.

    A mi la veritat és que em costa molt. Sé que tot sovint hauria de tenir molta més paciència però quan tens dos la cosa és molt complicada. Vaja, que em sembla el de sempre... La teoria és preciosa però el poder aplicar-la és difícil quan tens un plorant i l'altre que aprofita el moment de plor per fer-li la punyeta. Això és la guerra! :-P

    De tota manera a casa sí que intentem no burxar massa els nens quan estan plorant o enfadats. Pensem que no en traiem res i primer han de pair les coses per després poder reflexionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo aquest any m'he trobat amb la dificultat d'haver d'acompanyar el plor amb 25 nens i nenes de p5.. al final un dia que estaven tranquils els vaig explicar que quan ho necessitéssin estaria per ells i que era una estona que ningú podia interrompre. I la veritat és que ho van respectar molt, si volien alguna cosa i estava amb algún nen, marxàven i esperaven a que els anés a buscar jo! :D
      Amb dos germans ha de ser més complicat...i carregar-te de paciència! hehehe!

      Elimina
    2. Segurament l'aula és el millor lloc on provar-ho :-))

      Elimina
  3. Si, costa tenir paciència, però mica en mica les coses són més fàcils quan comencen a entendre el perque se'ls hi nega alguna cosa. Jo ara intento explicar-los el perque no poden agafar això o anar a tal lloc en un moment donat i les rabietes han disminuit moltíssim. Però quan n'hi ha alguna per fi he après a solucionar-la amb una abraçada i paraules, m'ha costat perque, com diu l'Esther, quan una plora l'altra aprofita per fer la punyeta o per fer-te veure lo bona que és ella en contrast amb la seva germana i acabes dels nervis, però mica en mica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! Amb dues de la mateixa edat ha de ser la bomba! Jo al Guerau també li vaig explicant el perquè, molt bàsic però crec que molts cops ho entèn. De fet, si no és una cosa que ell creu important es sol conformar amb la primera explicació. I si no, doncs ho defensa amb la seva eina principal, el plor. I és persistent, perquè plora i s'enrabia una bona estona. :)

      Elimina
  4. Doncs jo mai he deixat que el plor es descontroli gaire estona, quan ja porta una mica i veig que la cara ja està ben vermella i veig clarament que està perdent els nervis i que ni ell pobret sap que li passa, vaig a calmar-lo immediatament a base d'aigua o xumet. De fet ell mateix ja em mira amb cara de "mama per favor para aquesta situació". Però clar, també és veritat que nosaltres encara no hem arribat a l'etapa de rabietes pròpiament coneguda, de moment només s'enfada quan està cansat o te son. A veure que passa més endavant..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo el que faig és que sempre estic amb ell quan plora, i deixo que es desfogui tot el que ell vol. Hi ha moments que demana teta i li dono, però hi ha moments que veig que realment vol plorar i el consolo i prou.
      Ja veuras, l'etapa de les rabietes és molt interessant. Nosaltres ara estem en plena fase, sembla adolescent!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...